14 de desembre de 2019
14.12.2019
Regió7

Trencades

14.12.2019 | 00:20

Algú ha deixat un paraigua esparracat a la paperera del final del car-rer. Vist de lluny sembla un ratpenat amorrat, amb les ales esteses i trencades. De prop és un tros de tela negra, cosida a barnilles trencades i inservibles, que no s'han dignat ni a entaforar dins la paperera. L'han llençat al damunt, i allà ha quedat. Els paraigües sempre es trenquen i els plegables i lleugers, encara més. A la primera ventada, canvien de direcció. Deixen de mirar al terra per mirar enlaire. Deixen de ser paraigua. Esdevenen copa. I tu ja no ets una persona corrent en una ciutat corrent caminant amb un paraigua cor-rent. Ets més aviat un personatge còmic d'una pel·lícula de Jacques Tati intentant governar un estri indomable.


Voldria riure però no puc. Per solidaritat. Per dignitat. Perquè soc dona. Noves violacions a la meva ciutat. Fàstic. Tristesa. Impotència. Decepció. Nàusees. Avui sí que desitjaria que plogués fort. I que plogués molt. I que totes les dones, com una legió, sortissin al carrer amb paraigües de mànec rígid. Res de paraigüets d'estar per casa. Si les dones de la meva ciutat no poden passejar tranquil·les pels carrers, tota la resta perd sentit: la reclamació de més zones verdes, l'ampliació de l'illa de vianants, les obres urbanístiques pendents, la instal·lació d'un ninot de neu gegant a la placeta de Crist Rei per recordar-nos que arriba Nadal. No és demagògia, ni alarmisme. Es tracta de respecte, de llibertat, de dignitat, de supervivència. Cal actuar. Sense excuses, sense demora, contra el masclisme i en la defensa dels drets humans de les dones.


Els paraigües es trenquen, i els cors també. Perden el ritme sincopat del batec. I de sobte, notes una presència poderosa sota la pell, com oprimeix les costelles, com empeny per sortir-te per la boca. Una amiga meva m'explica que plorava molt quan era petita. Plorava tant, que els seus pares li deien que tenia el cor moll. He pensat en ella. I en el pes insuportable de la mullena, del patiment de les víctimes i de les seves famílies. Cors plens de llàgrimes que costaran d'eixugar. El mal està fet. I el més terrible i llastimós és que res és nou, i totes les paraules sonen a velles, a sentides. Teresa Pàmies ja parlava de les violacions en les col·laboracions habituals que feia a Catalunya Ràdio als anys vuitanta: «... l'adolescència malmesa per la pitjor de les agressions, la joventut nodrida per una corrosiva rancúnia», deia aleshores. El problema ve de lluny. Té arrels profundes i recargolades, i un sistema que les manté i les perpetua. A les víctimes només els puc regalar la meva solidaritat, aquest grapat de paraules escrites a raig i els últims versos del poema «Adolescència», de Narcís Comadira. «... deixa que tot s'esborri,/ que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit