L'únic que tenen clar, ara com ara, és que si es casen ho faran pel civil, sense testimonis, ni llançament de pètals de rosa ni cap anell. De fet, encara no tenen clar si és el que volen. Volen i dolen. El que és estimar-se, més s'estimarien quedar-se solters i no haver de passar per la vergonya del què diran, quan ni fa dos mesos havien confessat públicament que s'odiaven. No s'agraden ni se suporten. Amb tot, menys els agradaria veure el seu promès o promesa als braços d'un altre. Ja hi han passat per aquí, amb anteriors parelles, i no estan disposats a repetir males experiències que els engavanyin l'autoestima. Cap dels dos no és el príncep blau ni la Marilyn que somiaven. No és fàcil assumir que no són la parella ideal. L'ideal seria casar-se amb el mirall. Si acaben casant-se, serà ben bé per conveniència i qui sap si no també per no quedar-se per vestir sants. Mentre s'acaben de decidir, provaran d'explorar altres fórmules que els permetin una coexistència, si no estrictament convencional, almenys discretament cordial, resignada i pacífica. De moment, ja han preacordat alternar-se els rols de marit i muller periòdicament, evitar dinar cada diumenge a casa dels sogres, no dir-se mai la veritat i respectar-se mútuament els roncs. En públic, de petons, pocs i a la galta. Tot i que en cada trobada preparatòria fan progressos prematrimonials considerables per encarrilar el sí que vull, falta encara concretar molts detalls no gens menors. En quina banda del llit dormirà cadascú, si caldrà dir que sí fins al final, la llista de convidats, si faran separació de béns i si podran disposar d'un lavabo i un comandament a distància d'ús personal. Si un dia tenen un gos, a qui dels dos haurà de creure? I el que és més important: qui se'l quedarà, quan se separin? Perquè, tard o d'hora, això succeirà: bé sigui per la presència d'un tercer, un embaràs no desitjat o a causa d'un engany. Tots dos saben que els matrimonis, sobretot en política, pequen del mateix: d'il·luminosi.
