Avui tinc oportunitat de poder parlar bé de la tasca de periodistes honestos (a la tropa n'hi ha molts més que no pas dels que no ho són). La presentació del llibre Tota la veritat en va ser una bona mostra. Explica en forma de crònica periodística tot l'entrellat, el rerefons, les discrepàncies, les incompatibilitats personals dels protagonistes del procés previ al referèndum de l'1 d'octubre. I ho fa sense amagar ni inventar-se res, per molt sorprenent, decebedor o indignant que fos el que va passar. Ara com ara, cap protagonista no ha desmentit públicament res del que s'ha escrit. La qual cosa demostra la magnífica recerca del grup de periodistes que signa Tota la veritat, un títol comercial per designi de l'editorial, justifiquen els autors.

Marc Martínez Amat i Neus Tomàs van parlar en nom de la resta de companys (Ferran Casas, Gerard Pruna, Roger Mateos i Odei A. Echearte), i van detallar moments clau de la història. Cap dels assistents va dubtar de la veracitat del que s'explicava, i en algun moment va planar per la sala Parcir una sensació de vergonya aliena pels comportaments personals d'algun líder polític. El relat recull minuciosament una etapa cabdal de la història més recent de Catalunya, i confirma el que es temia: els interessos partidistes no van ajudar gens; no hi havia res preparat per a l'endemà del referèndum; un excés de confiança -ingenuïtat, han dit molts- que l'Estat espanyol s'avindria a negociar; o la discrepància sobre l'estratègia a seguir un cop proclamada la República catalana. Tot plegat, força incomprensible per a una ciutadania engrescada amb la proposta política que oferia la possibilitat d'un futur millor.

Allò destacable és la descripció no esbiaixada del que va passar. Els periodistes han fet bé la seva feina, i cal agrair-los que ho hagin fet ells, que són de casa. No cal gaire imaginació per témer com hauria estat la crònica explicada pels periodistes que diàriament falsegen la realitat catalana, o com seria la versió del que es va viure a Madrid durant el mateix període i les represàlies que es van concretar amb l'aplicació del 155.

Situació d'emergència. Recordo l'actitud de dos alcaldes a l'hora d'afrontar la governabilitat de la ciutat: el que es vantava de no llegir Regió7 perquè li amargava el dia; i el que confessava llevar-se pensant què explicaria el redactor de Regió7 per entretenir-lo mentre ell treballava a fons els temes «bons». Dues maneres d'entendre els problemes i quines complicitats cal aconseguir per resoldre'ls. He recordat aquesta manera de fer perquè, aquesta setmana, superats per l'angoixa ciutadana que han provocat les agressions sexuals que s'han afegit a les dues viscudes anteriorment, continuem atribuint la problemàtica a la degradació urbanística i ambiental centrada en els barris de la ciutat vella, en la manca d'efectius policials o en la fatalitat que trenca les estadístiques oficials. No mirar més enllà, no acceptar també la realitat d'una societat en fallida de valors, em recorda l'actitud d'aquells alcaldes singulars.