Ara fa exactament deu anys, Manresa veia realitzat un dels seus pitjors malsons: el tancament de Pirelli. Durant anys s'havia vist com s'anava reduint la plantilla de la principal indústria de la ciutat i es patia per l'impacte que podria produir el seu tancament. I el dia va arribar. Després de marejar els treballadors i la Generalitat sense cap mirament (agra paradoxa: el conseller del ram era, justament, un manresà), l'empresa va abaixar la persiana. Deu anys després, dues reflexions són pertinents: d'una banda, la ciutat ha superat el tancament sense cap cataclisme, si bé és cert que, amb cada una d'aquestes bugades, Manresa perd un llençol, i ja en són molts; d'una altra, Pirelli no ha acabat de marxar del tot i avui les velles instal·lacions estan totes ocupades, si bé amb funcions de magatzem i amb només 150 persones ocupades. Ens deixa un bri d'esperança el fet que, a més de magatzem, Pirelli utilitza les instal·lacions de Manresa per a alguna activitat qualificada que podria créixer i atreure més activitat. Al final, prop d'un segle d'arrelament no ha estat del tot estèril.
