L'onada de feminisme ha accelerat la seva influència sobre tot i ha desbordat les lleres en què s'havia mantingut fins no fa gaire. Ja no és allò de l'alliberament de la dona, és molt profund i estructural. Està obligant tota la societat a repensar com encarar qualsevol aspecte social, major o menor. I això és bo, és sa i en alguns casos incomoda. D'Aranda de Duero a Manresa ens arriben notícies de violacions, abusos i altres animalades contra dones adultes però sobretot contra criatures que no han assolit ni la majoria d'edat. Hi ha un tòpic que vull rebatre: no passa més ara. Per desgràcia, sempre ha ocorregut però actualment els focus informatius són més potents i a més el tracte que reben aquests fets estan molt polaritzats entre retrògrades i combatius. I elles gosen denunciar més. Si els violadors són blancs o d'altres colors, els anomenats conservadors ho veuen diferent i mostren la seva malaltia classista incrustada a l'ànima. Els fets són els mateixos però les percepcions canvien a millor. Evolucionen.

Fullejant un suplement de cap de setmana d'aquest diari, vaig topar amb un anunci a peu de pàgina, de color vermell i amb un cor rosa ressaltat. El text sencer era aquest: «Noi de 60 anys busca noies per amistat. Dissabtes i dilluns. Abstenir-se estrangeres i sense treball». Acompanyat d'un número de telèfon mòbil. Un missatge tronat amb ben poques paraules. Hi ha una possibilitat evasiva: que tot plegat sigui la primera part d'algun anunci comercial. Si fos així, hi hauré caigut amb les quatre potes però sospito l'autoria d'un humà que considera les dones com a possessions o objectes. Sembla modern i superficial perquè en primer lloc és presenta com a «noi». Amb seixanta anys? Guanyaria una aposta segura si dic que en té uns quants més. Primera mentida. És una estratègia per captar-ne alguna d'incauta i molt més jove que ell. «Viejo verde», en deien quan ell era realment un noiet i castellanismes literals poblaven el català. Busca dones per a «amistat». Segona mentida. Va a la cerca de sexe sense pagar o d'una esclava domèstica. O les dues coses. Segur que no necessita una amiga per anar a concerts de música clàssica i parlar de poesia a les mitges parts. No vol eventuals interessades forasteres i sense feina. Implícitament deixa caure totes les prevencions dels ultres de dretes sobre els nouvinguts: fer passar que totes i tots són unes vagaroses, aprofitades i problemàtiques.

Crec que molts estareu d'acord amb l'inadmissible d'una demanda com aquesta, però també cal acceptar que uns anys enrere la vara de mesura era més laxa. Amb sis dècades de vida alguns es consideren nois per evitar un fet tan potent en positiu i en negatiu com és la maduresa física i mental. Abans, ningú hauria gosat qualificar-se de vailet a les portes de la jubilació. Ara sí. En pocs anys, la majoria de les parelles (i els fills que generin) seran producte de contactes inicials a través de les xarxes. I per tant, la distància física que hi ha en un primer contacte pot permetre fer una mena de càsting dels candidats o candidates, tal com sembla que vol fer el patètic protagonista d'aquesta peça. De tot plegat, només em queda pendent d'entendre això dels «Dissabtes i dilluns». Desconec si busca amistat només per a aquests dies o és quan les pobres interessades han de trucar-li. Potser té una esposa o una «querida» i el podrien descobrir. Refractiu a les foranes, l'imagino un home d'aquí, ben de la terra, tradicional, catòlic practicant i amb aparença d'home cabal de cap a peus. A saber si enyora els temps en què els prostíbuls es deien cases de bar-rets.