19 de desembre de 2019
19.12.2019
Regió7

200 anys del Museu del Prado

18.12.2019 | 23:56

El 19 de novembre es varen complir dos segles de l'obertura al públic de les col·leccions reials de pintures i escultures, durant el regnat de Ferran VII, en un edifici disse-nyat en temps de Carles III, el Rei Alcalde, renom que fa reconeixement als molts canvis que va promoure i dur a terme a la Vil·la i Cort; tanmateix la intenció primigènia era que l'edifici Villanueva fos la seu del Reial Gabinet d'Història Natural. El nom de Museu del Prado es va fixar el 1920 i la denominació li vingué pel fet d'ocupar un prat del convent dels jerònims; és a dir, que en el decurs dels seus primers 101 anys, i abans de fixar definitivament el seu nom, va ser apel·lat i conegut com a Museu Reial de Pintura o Museu Nacional de Pintura i Escultura; i, fins i tot, s'havia proposat el nom de Museu Josefí, en el regnat de Josep I (1808-1813) i abans de la seva obertura al públic, que funestament va ser un dels seus grans espoliadors en la seva fugida cap a França.

El Museu del Prado no té cap fantasma que es passegi per les seves galeries com és el cas del Louvre, amb Belphegor, o el Museu d'Art de Cleveland, on els guardians descobrien, segons afirmaren, l'esperit de Claude Monet que inspeccionava l'exposició «Painting the Modern Garden: Monet to Matisse»; però sí que pot narrar tot un reguitzell d'anècdotes que han anat escrivint una història ben particular, com el lladregot que va trobar la mort en caure del teulat el 1961, les goteres quan era director Felipe Garín 1990-1993, la fake news de finals del segle XIX que va protagonitzar per denunciar la precarietat en què es trobava el Prado i aparèixer la notícia a El Liberal que s'havia cremat, l'exili de totes les obres d'art cap a la Societat de Nacions de Ginebra després que la Legión Cóndor hi deixés caure alguna bomba. Es tracta d'una de les pinacoteques més importants del món, i el màxim referent i exponent de Goya, Velázquez i Murillo, amb una superfície total de 42.000 metres quadrats i uns 3.000.000 de visitants, ben lluny del Louvre, el museu més visitat del món, que el 2018 en rebé 10.200.000, o el British Museum de Londres, amb uns 6.000.000. A casa nostra, la Sagrada Família rep uns 5.000.000 de visites, el Museu del Barça prop d'1.500.000, el Teatre-Museu Dalí de Figueres 1.100.000, el Museu Picasso de Barcelona 900.000 i pel Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) hi passen unes 700.000 persones.

El Museu del Prado es va conformar amb les compilacions artístiques de la Casa d'Àustria, principalment, i de la Casa de Borbó. El primer sobirà que va manifestar aquest interès per preservar i llegar les obres d'art fou Isabel I de Castella. També s'engrandí el fons amb peces provinents de la Desamortització de Mendizábal el 1836 i amb adquisicions a càrrec de l'Estat o dels fons del mateix museu. De la mateixa manera que les col·leccions reials sofriren una pèrdua irreparable, amb l'incendi del Reial Alcàsser de Madrid, la nit de Nadal de 1734, amb pintures destruïdes de Leonardo, Rafael, Ribera, El Greco, Rubens, Velázquez, Tiziano i un llarg etcètera.

El Museu del Prado, del qual fou director Pau Picasso, 1936-1939, té inventariades un total de 33.000 obres però el nombre de les exposades en exhibició permanent és de més de 1.700, així com unes 550 obres en exposicions temporals, dins i fora del museu, per la qual cosa més de 28.000 són als magatzems. Es fa molt difícil destriar algunes de les obres mestres que es poden contemplar i admirar en les sales del museu, que curiosament no en té cap amb el número 13, com «L'Anunciació» de Fra Angèlic, «El Davallament de la Creu» de Roger van der Weyden, «El jardí misteriós» d'El Bosco, «El 3 de maig», «La maja vestida» i «La maja nua» de Goya, «El cavaller de la mà al pit» d'El Greco, «La Immaculada» de Murillo, «Les Tres Gràcies» de Rubens, «Las Meninas» o «La rendició de Breda» de Velázquez, i així enumerar tota la llista d'obres estudiades a les aules i que formen part del nostre bagatge cultural individual i col·lectiu perquè no només són d'aquí sinó d'arreu.

Les tres obres més cares comprades amb fons del museu han estat «La comtessa de Chinchón» de Goya, «El barber del Papa» de Velázquez i «La Mare de Déu de la magrana» de Fra Angèlic per 24, 23 i 18 milions d'euros respectivament.

Per tant, ens trobem en el bicentenari d'una pinacoteca, nascuda per impuls de la Corona, que va sobreviure a la barbàrie de la guerra, al pillatge i, a voltes, a l'abandó de les autoritats que n'haurien d'haver tingut cura, i que s'ha convertit i consolidat en un referent del poble sense diferències de pensar, militància o convicció, en una heretat inestimable que ens pertany a tots i a totes, a través de tots els temps, i en un baluard cultural excepcional, intemporal i etern, fins al punt que, en una ocasió, va fer dir a qui fou president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña: «El Museu del Prado és el més important per a Espanya, més que la Monarquia i la República juntes».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.