Cada cinc anys, els estats membres de les Nacions Unides han de passar un examen de drets humans (l'Examen Periòdic Universal -EPU). El procés comença amb l'elaboració d'un document per part de l'ONU, sobre la base de les informacions subministrades pels estats afectats, pels experts i organismes de Nacions Unides i per la societat civil. Posteriorment es fa una «presessió» a Ginebra en què s'escolten les aportacions de les entitats no governamentals. I per últim té lloc la reunió d'estats en què durant tres hores i mitja els països examinats reben preguntes i recomanacions dels seus «pars» (la resta d'estats).
Enguany Espanya està essent un dels estats revisats, i una quarantena d'entitats catalanes (entre les quals l'Associació Catalana de Professionals, Òmnium Cultural i l'ANC) estem participant en el procés.
D'una banda, s'han elaborat i fet arribar a l'ONU informes denunciant la vulneració de drets de tota mena (polítics, civils, socials, lingüístics?) que s'han produït a l'Estat espanyol els darrers anys, en especial a partir de la repressió contra el «procés» català. D'altra banda, la setmana passada una bona colla d'aquestes associacions hem anat a Ginebra a la «presessió» a explicar a les delegacions permanents dels estats de l'ONU allò que està succeint a Espanya i a fer propostes de canvis en diverses normes i polítiques públiques. En el futur, encara ens pertocarà fer el seguiment de les recomanacions que es formulin a Espanya, pressionant per tal que es posin en pràctica.
L'EPU és lluny de ser una eina òptima de protecció dels drets humans (afortunadament, l'ONU té també altres procediments per vetllar per ells). En primer lloc, els estats no estan obligats a passar-hi, tot i que actualment tots ho fan. En segon lloc, les propostes de les entitats de la societat civil es perden si no les recull algun estat (només aquests poden fer recomanacions). Alhora, els estats solen tractar-se amb molta cura els uns als altres, sigui per allò del «jo no em fico amb el que tu fas, i tu no em qüestiones allò que faig jo» o per un pragmatisme malentès («anem pas a pas, i demanem només coses que puguin aconseguir-se»). Finalment, les recomanacions que es fan poden ser acceptades o no per l'estat examinat, i tot i que siguin acceptades, posteriorment es poden aplicar o no (si no s'implementen, l'únic que es pot fer és retreure-ho quan tingui lloc la propera ronda d'exàmens). Espanya, per exemple, és coneguda per acceptar la majoria de recomanacions que se li han fet en el passat, però després no complir-les.
Malgrat aquestes limitacions, l'EPU és una oportunitat per als drets humans. Els països examinats han de passar comptes, la societat civil pot fer-se sentir i sempre hi ha estats valents que posen sobre la taula les vulneracions de drets de què són coneixedors.
En tot cas, en l'examen en curs a l'Estat espanyol, el nombre d'informes presentats per entitats (el doble que fa cinc anys) i la gravetat dels fets que s'hi denuncien testimonien que a Espanya la situació dels drets humans és preocupant i que als últims temps ha empitjorat.
