S'acostuma a dir que l'escola és el cor d'un poble. El que és clar és que n'és un òrgan vital. És l'espai on, curs rere curs, les noves cèl·lules que formen aquell cos poblacional es van formant i creixent. També s'acostuma a dir, quan una escola tanca portes, que allò és la mort anunciada d'un poble. Certament, n'és el motor regenerador i si no hi ha regeneració el municipi va cap a la desaparició. I una escola (en singular o plural) és un cor, perquè marca el pols d'una societat. Les seves dinàmiques, els seus horaris, la seva idiosincràsia es converteixen en un dels eixos principals al voltant del qual s'estructura el ritme vital de les famílies i, en conseqüència, de bona part del conjunt de la ciutadania. Aquest preàmbul metafòric i filosòfic ve a tomb de l'anunci que ha fet la conselleria d'Educació amb relació a la creació de nous instituts escola, que s'ha convertit en una de les grans apostes d'aquest departament. Per definir-ho ràpidament, es tracta de centres d'ensenyament de primària, als quals ara es donarà continuïtat dotant-los de cursos de secundària. El que, en la majoria de casos, es tradueix en què els alumnes no s'hagin de desplaçar del seu poble per seguir els estudis obligatoris. El conseller del ram, Josep Bargalló, en destacava les virtuts: contribuir a redreçar el desequilibri territorial i obrir camí en la sensatesa horària (àpats, temps fora de casa...). Ho firmo.
