El primer motor de l'acció humana és l'instint de supervivència, i això val per als individus i per als grups. Per sobreviure ens adaptem al que faci falta. Només una minoria d'herois prefereix la mort a la renúncia. Si s'acaba el formatge, emigrem o ens fem vegans i mengem tofu. Als partits polítics els passa el mateix, ja que són organitzacions humanes i en comparteixen la genètica.

El gen convergent malda per sobreviure des que el pare fundador va donar el gran disgust a la família, i ara acaba de realitzar la darrera tombarella per continuar dempeus, encara que hagi de canviar de nom i acceptar el mandat d'un rei que l'ha menystingut. Qualsevol cosa abans de desaparèixer.

Quan Convergència es va tornar PDeCAT, els mateixos militants van anar als mateixos locals de pobles i ciutats, i alcaldes i regidors van rebatejar el grup municipal sense despentinar-se. Ara canviaran un altre cop els rètols i seran militants de Junts per Catalunya. Aquesta ha estat la decisió del consell nacional presidit per David Bonvehí: si hem d'anar-hi a parar de totes maneres, anem-hi pel nostre propi peu i sense trencar files.

El PDeCAT es transformarà en el partit JxCat i preservarà l'organització, els locals, la militància, els regidors. Bonvehí vol que el procés de «transitar cap a JxCat» es controli des de dins, per evitar la trencadissa i preservar els actius.

Aquest propòsit no pot amagar el fet que la veterana teulada aixopluga idees diferents sobre la ruta que mena a la Rica i Plena. Hi ha des d'unilateralistes de pedra picada fins a reformistes pragmàtics i pactistes. Però aquests són debats de les altures. L'afiliat de qualsevol partit busca en primer lloc una casa on tots siguin «dels meus», encara que discuteixin.

Els convergents estan acostumats que un líder fort els digui el que convé en cada moment. El que «ara toca», en expressió pujoliana. Desitgen que s'acabi l'embolic d'una vegada, que l'organització sigui forta i que algú la dirigeixi amb llum als ulls i força al braç. No és res estrany ni exclusiu, ho trobem en tota mena de formacions. Els embolics familiars i els lideratges qüestionats desanimen les bases i els votants.

Un partit unit, amb el nom que sigui, i un líder clar, encara que visqui a Waterloo, o justament perquè ha de viure a Waterloo. Ja que es tracta del mateix gen supervivent, per què no es treuen complexos de sobre i es tornen a dir Convergència?