Escric el teu nom amb parsimònia sobre un full immaculat. L'escric amb un bolígraf nou. M'il·lusiona estrenar-lo tant com començar llibretes i obrir llibres que no he llegit. Escric el teu nom una vegada i una altra. I cada cop que la tinta blava taca el paper i es deixa arrossegar pel moviment precís de la meva mà, noto una punxada. Allà. I miro totes les paraules escrites, que parlen de tu, i com totes són un calc gairebé perfecte de l'anterior. Escric sense pauta, però m'agraden les línies. Més les línies que les quadrícules. Les línies em guien, m'ajuden. Les quadrícules m'ofeguen. El full en blanc em fa respecte. Mai por. La por la reservo per a més menester. I avui no en tinc, de por. Escric per alliberar-me'n.
Escric el teu nom. Quantes vegades l'hauré pronunciat tenint-te al davant. Quantes vegades l'hauré dit en veu alta només per evocar-te. Per invocar-te. Per recordar-te. No sé quan va ser la primera vegada que el vaig posar sobre un paper. Potser en una nota que acompa-nyava un regal o en una felicitació d'aniversari. Quan escrius el nom d'algú que estimes tot canvia. Amb només una paraula -o dues, o tres- fas concret el més inconcret dels sentiments. L'intangible passa a ser tangible. L'invisible es fa visible. I no, els missatges a les xarxes socials no tenen el mateix poder. Deixen rastre però no fan forat.
Escric el teu nom és, també, un dels versos del preciós poema «Liberté», de Paul Eluard, que excel·leix escoltat en la versió francesa de la cantant i guitarrista nord-americana Madeleine Peyroux: «... En cada glop d'aurora/ En el mar en els vaixells/ En la muntanya enfollida/ Escric el teu nom/ En la molsa dels núvols/ En les suors de la tempesta/ En la pluja espessa i fada/ Escric el teu nom/ En les formes fulgurants/ En les campanes dels colors / En la veritat física/ Escric el teu nom (...).»
Se m'ha acabat el full. I n'agafo un de nou. Soc a la taula de la cuina. És el racó més càlid de tot el pis. Al costat del teu nom, hi poso la paraula llibertat. I a sota, la resta de noms de les persones que estimo que se m'amunteguen i m'apareixen a raig, sense cap mena d'ordre ni prioritat. Cada nom propi me'n porta un altre. I així traço el mapa de relacions que em sustenta, que m'han acompanyat fins aquí. Relacions curtes, llargues, doloroses, intenses, divertides, estranyes, sorprenents. Són els fils que s'entrellacen en una bufanda llarga que m'imagino càlida i confortable i de color vermell, que creix i va caient sense esforç als meus peus. Cada nom, un record. Cada nom, una experiència. Seria bonic que algú, avui, també escrivís el meu nom en un tros de paper, que hi fes uns quants plecs i que el guardés allà on es forgen les relacions veritables. Al capdavall, totes les històries són històries d'amor.
