El Barça-Madrid del Tsunami va tenir la virtut de fer veure a un públic molt ampli, no tant les habilitats futbolístiques de dos grans equips sinó que alguna cosa passa en aquest indret anomenat Catalunya. Alguns dels teleespectadors estrangers (s'ha parlat d'uns 600 milions a tot el món) potser ja sabien de què anava el conflicte entre l'Estat espanyol i Catalunya. Molts d'altres, però, segurament, ni se n'havien adonat. Però després de veure el mosaic de les quatre barres, els multitudinaris rètols de «Spain, sit and talk» i els crits d'independència, segur que tots van comprovar que Catalunya i Espanya tenen un problema per resoldre. Malgrat que es va tractar d'un partit orfe de gols, la seva retransmissió segur que ha fet augmentar la difusió de la qüestió catalana. I també va escampar el missatge que l'Estat ha de «seure i parlar» per superar les dificultats d'entesa amb Catalunya. Evidentment, si una qüestió com aquesta s'ha d'explicar per mitjà d'un partit de futbol d'interès internacional davant de milions de telespectadors, és que alguna cosa greu està fallant. Demanar a Espa-nya -o sigui, al Govern espa-nyol- que s'assegui a parlar vol dir que fins ara no ho ha volgut fer. I posar-ho en relleu és allò que precisament volia aconseguir Tsunami Democràtic. Segurament les expectatives que s'havien suscitat eren molt altes però per causes diverses la realitat del que va passar durant el partit de dimecres va ser menor. Però gens negatiu. La mobilització va ser important i això avala la possibilitat de futures convocatòries.

Els promotors, els responsables i els defensors de la repressió judicial i política contra l'independentisme segurament consideraran que dijous passat, dia 19 de desembre, va ser una jornada negra. La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és una cleca impressionant que desacredita radicalment el Tribunal Suprem espanyol i deixa en ridícul les seves sentències sobre el procés català. El daltabaix és més que notable i les seves conseqüències seran molt destacades. Segons la justícia europea, els eurodiputats ho són des del moment que han estat elegits, independentment de formalitats com haver jurat o no la Constitució espanyola. I des del moment de la seva elecció adquireixen la immunitat que els cor-respon. Justament al contrari del que havia dictat el Tribunal Suprem. I encara més: el tribunal espanyol hauria d'haver permès que Oriol Junqueras assistís a les sessions del Parlament Europeu. I igualment, Puigdemont i Comín són diputats europeus de ple dret, poden anar a les sessions del Parlament i tenen immunitat. Tot plegat obre perspectives molt interessants: els tribunals espanyols hauran de retirar una vegada més les euroordres que han plantejat? La immunitat de Puigdemont i Comín els pot permetre de fer reunions a Perpinyà? I a Barcelona? Tot un canvi de panorama que era impensable fa pocs dies.

I altre cop una de freda i una de calenta. Just quan es coneixien les decisions de la justícia europea, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya inhabilitava el president Torra per divuit mesos per haver mantingut una pancarta amb un llaç groc demanant la llibertat dels presos polítics. O sigui, una vegada més veiem que un tribunal intenta desposseir del seu càrrec un governant elegit democràticament, per un motiu ridícul: una pancarta del tot defensable en funció de la llibertat d'expressió. Però no se'n sortiran perquè la mobilització de l'independentisme seguirà condicionant la governabilitat de l'Estat fins que s'arribi al ple exercici del dret a l'autodeterminació.