Ja em perdonaran el títol en uns dies de paraules boniques, pau, amor i joia; però és que un acaba fart de veure a les xarxes socials com s'anomena els delinqüents sexuals. No senyor, aquests energúmens, entre ells els culpables dels delictes comesos a Manresa, amb cinc víctimes, que han situat la ciutat en la segona posició de l'esgarrifosa estadística de llocs on es cometen més agressions sexuals, no són malalts mentals; a més de delinqüents amb totes les lletres, són malalts testiculars, perquè les malalties mentals et toquen i qui les pateix mostra una admirable voluntat de superació, mentre que els malalts testiculars han decidit ocupar la seva capacitat cranial lliure de neurones amb els penjolls que duen entre les cames.
En una de les mesures que hauríem votat per unanimitat tota la ciutadania civilitzada, els agents de Manresa han consensuat accions d'educació sexual i afectiva a les aules per combatre la violència sexual. Aquesta és una de les millors solucions al problema, per a una societat que encara viu immersa en la primitiva i patètica creença de la superioritat masclista. Sense anar més lluny, el proppassat cap de setmana, en un local de copes manresà atapeït de cloenda alcohòlica de sopars d'empresa i gresca noctàmbula, era molt fàcil reconèixer els grups de mascles -perquè la covardia sol anar en manada-, afectats per malaltia testicular. Aquests són alguns comportaments observats personalment, clarament simptomàtics d'aquesta xacra social: el grupet de sobrats que es pensen que convidant a una copa la noia que va sola estan comprant la seva dignitat; els tarats que sense tallar-se un pèl i en veu alta creuen que la seva condició masculina els permet vomitar tota mena de comentaris ofensius sobre l'aspecte físic o vestimenta de la víctima escollida, perquè ignora la seva patètica i suposada virilitat; la tropa de fatxendes incapacitats intel·lectualment que fan el repàs i etiquetatge, incapaços de mirar-se ells mateixos al mirall, de tota dona que els passa per davant; els que es creuen propietaris del gènere contrari, només perquè són homes i el seu rol és el de la protecció animal transformada en assetjament. Totes, actituds que hem normalitzat i ens han convertit en còmplices de la tolerància més vergonyosa la por d'elles a anar soles pels carrers.
Educació, civisme i tolerància zero són les úniques respostes possibles per erradicar la plaga d'aquests pòtols amb l'aparell reproductor incrustat al cervell. No oblidem, els homes els primers, que la igualtat de gènere i el respecte no es debat a les xarxes socials, ni als mitjans de comunicació, ni als programes electorals ultradretans; és un dret que no és motiu de discussió, s'exigeix i, si cal, disculpin l'expressió... es defensa per ovaris o per collons, tant se val.
