La recuperació de la democràcia, i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, va comportar la necessitat de disposar d'una eina essencial per a la recuperació de la llengua i cultura catalanes, prohibides i perseguides durant la llarga nit franquista. Així va néixer TV3, amb programació pròpia, des del 16 de gener de 1984. L'objectiu era ambiciós, amb la mirada fixada en la BBC, la gran televisió de referència mundial, i en algunes altres de similar trajectòria.

Però, com en tot, al cap de poc temps, l'objectiu inicial es va anar diluint, per anar cap un model de televisió dòcil, al servei del Govern. El mateix va passar amb Catalunya Ràdio, i canals afins. El pas del temps, lluny de millorar la condició de serveis públics, varen anar derivant cap a autèntics altaveus del Govern. Finalment, es convertiren en elements clau d'adoctrinament, difusió i impuls a l'independentisme, com podem constatar actualment.

Com en tants altres organismes, entitats i institucions públiques, pagades amb els diners de tots, la gestió ha estat lluny de tota austeritat i objectivitat. El conglomerat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es va convertir en un refugi d'amistats, parents i companys de viatge, amb sous d'escàndol, si els comparem amb qualsevol empresa privada del mateix sector. La casa és gran, i amb els diners de tots, es poden fer meravelles. Comparem-ho, breument, amb xifres del 2018.

Catalunya (TV3, Catalunya Ràdio) -personal 2.319-, pressupost total, 307,2 milions, aportació Generalitat, 231 milions (amb un afegit posterior de 20 milions).

País Basc -personal 1.003-, pressupost total, 134,2 milions, aportació Govern, 127,4.

Galícia -personal 955-, pressupost total, 106,8 milions; aportació Xunta, 97,2 milions.

Aquí he exposat els tres territoris amb llengua pròpia, a banda del castellà. Per comparar amb l'autonomia més poblada: Andalusia, 8,5 milions d'habitants. Les xifres són les següents: personal 1.462 -pressupost, 162,75 milions-, aportació Govern, 140,36 milions.

En resum, hi ha dotze corporacions públiques de radiotelevisió autonòmiques que aporten, globalment 1.080 milions a l'any. Doncs, bé, Catalunya suposa el 31 % d'aportació del total. Amb un sou mitjà de 49.200 euros a l'any, i un sou del director de la CCMA de 144.477 euros. Hi podria afegir una llarga llista de càrrecs que superen els 100.000 euros/any.

Com podem veure, l'alegria pressupostària ha estat nota dominant en tota la construcció de l'estructura de govern de la Generalitat. Que ningú s'estranyi d'haver arribat als 80.000 milions de deute. Però, en aquest cas, el tema és més greu perquè l'eina creada ha derivat en uns mitjans totalment al servei del Govern i dels procés, amb unes característiques impròpies d'un país democràtic.

Fa cinc anys, vaig decidir no fer ús de cap d'aquests serveis, perquè vull informació, no propaganda. Vull programes objectius, honestos, plurals, no adoctrinadors. De fet, som centenars de milers de catalans i catalanes que hem dit que TV3 no és la nostra. És la d'ells, la seva, la dels independentistes, i prou. I em sembla molt bé que tinguin mitjans propis, però que se'ls paguin ells, no nosaltres. TV3 ha deixat de ser la nostra, per passar a ser la dels altres. I ho podem veure en gairebé tots els programes: noticiaris, tertúlies, debats, informes, documentals, etc. Faig excepció, un parell d'hores a la setmana, per comprovar el grau de manipulació, adoctrinament i supeditació al Govern i a les entitats independentistes, de tot el contingut de TV3, i canals adjunts, o de Catràdio. Que no s'estranyi ningú que no la vulguem pagar amb els diners de tots (250 milions a l'any), podrien tenir un molt millor destí.