Dijous, dia 19, al vespre no m'atreveixo a escriure obvietats sobre l'aplicació de «la doctrina Junqueras», perquè l'experiència m'ha demostrat que les certeses són bescanviables si a algú li passa pel cap. I els membres de la cúpula judicial són incontrolables (mai més ben dit) en això de prendre decisions al seu aire. Al seu criteri, s'entén, que no coincideix precisament amb el meu, pobre de mi. Després de conèixer la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat d'Oriol Junqueras, la gent normal com jo trobaria lògic que el posessin en llibertat i l'Estat espanyol reconsiderés la seva actitud envers Catalunya. Una obvietat, vistes les decisions que va prenent la justícia europea cada vegada que ha de pronunciar-se sobre els requeriments dels jutges del Suprem. Però, tant de bo m'equivoqui, no crec que quan es publiqui això diumenge ja s'hagi fet res per corregir el que s'ha fet malament durant tant temps.

El més probable és que estiguem embolicats en la discussió de l'acatament o la discrepància de «totes» les sentències judicials, i qui està obligat a complir-les i qui no. L'altre tema que ens ocuparà dies serà el respecte que es mereixen les institucions d'aquesta «democràcia consolidada, moderna i diversa» que defensa Pedro Sánchez quan parla d'Espanya. Com sap tothom, el Rei, la Constitució, el Poder Judicial, l'Exèrcit i la resta de les forces de seguretat són inqüestionables (les elits econòmiques també fan flaire de tenir butlla). S'exigeix respecte a les institucions, sense especificar si hi pot haver excepcions, i si és veritat que el respecte, la credibilitat s'han de saber guanyar.

El cert és que la cúpula del Poder Judicial més aviat es guanya a pols la desconfiança, i fins i tot la desconsideració de la ciutadania, si atenem a les formes (nomenaments, ascensos, blindatge ultra conservador...) i a les maneres com actua (euroordres mal plantejades, informació esbiaixada, prohibició del contrast entre imatges i testimonis...). Que ho digui jo no té cap importància, però sí que ho assegurin juristes de prestigi internacionals i exmembres dels alts tribunals espanyols. Entre aquestes veus autoritzades i les sentències europees que qüestionen l'actuació, les peticions i les consideracions que els fan arribar les autoritats judicials espanyoles hom pot arribar a pensar que la incompetència està a punt de tocar el cim, en la cúpula judicial espanyola. La comunicació pública de la inhabilitació del president Torra poc després de saber-se la sentència del tribunal de Luxemburg evidencia l'ànim venjatiu que els condueix cap a una altra versió de l'«a por ellos!» famós.

Els qui exigeixen autocrítica a l'independentisme i l'acusen d'error de càlcul en les conseqüències de les seves decisions haurien de revisar, també, el seu suport incondicional a la causa de la «unidad nacional». Els despropòsits judicials, la desmesurada mobilització policial que es necessita per tenir «controlada la situació» i la paralització que suposa per a tots no aplicar criteris polítics en la resolució del conflicte polític, poden fer augmentar el nombre d'incompetents en la cordada, i se'ls acaba l'oxigen.