A més a més d'un «animal racional» i d'un «animal polític», l'home és «un animal que s'indigna». Zoo exorgisménoi, o alguna cosa per l'estil. Primer ens indignem i després decidim el motiu.

-Estic emprenyadíssim!

-Per què?

-Encara no ho sé, espera't que escolti la ràdio.

Ens indigna haver-nos de llevar quan ens estaríem una hora més al llit. Haver d'anar a treballar o no poder anar a treballar. Que ens faci mal l'esquena o que els veïns hagin passat tota la nit fent grinyolar el somier.

No és del tot clar si naixem indignats o és fruit de l'educació; el cert és que a mesura que avancem en l'ús de la raó i abandonem la innocència infantil, tendim a aquest estat. Podria ser genètic o podria ser perquè des de petits ens expliquen que hem d'estar en guerra anímica amb el món sencer.

L'infant innocent es lleva al matí i els seus pares estan que bufen, a la tele hi ha gent que diu fàstics de tot plegat, i als germans grans encara els dura algun disgust del dia abans. El conductor de l'autobús està encès amb el trànsit, el mestre amb el ministeri, i els companys de classe noten i repliquen els efectes de tanta sobrealimentació. Amb els anys, la indignació s'haurà implantat en el més profund del cervell, amb disposició genètica o sense.

Però la nostra psique racional ens demana una causa, un objecte. Un perquè. Ens passem la vida buscant a fora els perquès del que ens ve de dins. De manera que engeguem la ràdio o la tele, i llegim el diari, i repassem les xarxes socials, a la recerca de motius per al nostre sentiment d'ira mal continguda. I l'univers comunicatiu ens els dona sense restriccions: el penal que ens van pispar, els abusos del procés, la sentència del procés, els polítics que neguen el canvi climàtic, la noia aquesta que s'ha inventat el canvi climàtic, l'alcalde que no planta més arbres, l'alcalde que tot ho omple d'arbres, la ciutat fosca, la ciutat que malgasta en llums de Nadal...

La gran influència social i política dels mitjans de comunicació no deriva de la importància de les seves informacions o de la solidesa dels seus articulistes, sinó del fet que marquen l'agenda diària de la indignació. Els grans conductors dels magazins radiofònics, els que posen els títols de les portades de la premsa, els agitadors professionals de les xarxes, ens regalen perquès per a un sentiment d'origen interior. I així s'expliquen coses com el Brexit.