El feixisme no és, com alguns voldrien pensar, una anomalia històrica, un estrany accident en la llarga però inevitable ruta civilitzatòria. El feixisme és una reacció relativament comprensible (que no vol dir legítima, inofensiva o acceptable) perquè es basa en uns valors i una visió del món molt més atractius i estesos del que ens agradaria. El feixisme pren formes i discursos diferents segons el lloc, el moment i les circumstàncies, però comparteix dues idees força: la inevitabilitat (i per tant la legitimitat) de la desigualtat i les jerarquies socials i la violència com a principi bàsic que estructura i organitza les relacions humanes. Al contrari de les idees progressistes, més o menys liberals, més o menys socialitzants, els feixismes creuen que la igualtat, la llibertat i la fraternitat universal són irrealitzables i que el que cal, no és treballar per assolir-les, sinó construir (o imposar) una societat que integri i ordeni aquestes -per a ells- inevitables desigualtats i violències. Unes idees força, aquestes, que, lluny de ser estranyes, casen bé amb alguns falsos però habituals sentits comuns: la llei del més fort (o de la selva), o xafes o et xafen, el peix gran es menja el petit, qui pica primer pica dues vegades, sempre hi haurà rics i pobres, cadascú al seu lloc, primer els de casa...

Per sort, però, l'ésser humà té també una extraordinària i prevalent capacitat per l'empatia, la cooperació i la solidaritat. Perquè el cantó fosc (el feixisme) venci la llum (les idees de progrés sorgides de l'humanisme i la il·lustració) calen unes condicions socials molt determinades (que no, malauradament, excepcionals). Cal malestar, por al futur, manca de perspectives, desesperança, desconfiança en les institucions i els lideratges coneguts... i també cal atomització, aïllament, desconnexió. Persones tancades en el seu món més proper, proclius per tant a la por i a la desconfiança, connectades a la col·lectivitat a través de mitjans d'estructura vertical, fàcilment manipulables i manipuladors. Per això protofeixistes com Berlusconi o Trump van iniciar la seva carrera acaparant, dirigint i apareixent en grans mitjans de comunicació de masses i han triomfat en societats amb un teixit social i comunitari dèbil o debilitat; per això neofeixistes com Bolsonaro s'han impulsat a partir de l'enorme proliferació d'esglésies «evangèliques» ultraconservadores que han escombrat el catolicisme progressista; per això els règims feixistes del segle passat el primer que van fer fou prohibir entitats i associacions per substituir-les per les controlades pel partit únic, per això la resistència al franquisme comença en entitats de tota mena (centres excursionistes, penyes blaugrana, associacions de veïns, sindicats clandestins...); i per això hem vist com entitats molt diverses es convertien en màquines de trencar perjudicis i barreres mentals (estic pensant en les colles castelleres o les PAH). I és que en el treball quotidià, proper, horitzontal, voluntari i col·laboratiu de tantes i tantes associacions de tota mena hi ha la millor vacuna contra la cosmovisió pessimista on arrela el feixisme.

De fet, estic convençut que, malgrat que tinguem fatxes de tota mena i bandera, evidentment, si el feixisme sempre ha tingut dificultats per arrelar a Catalunya, això es deu sobretot a un dels nostres millors trets diferencials: l'extraordinari teixit associatiu, ciutadà i comunitari construït i renovat generació rere generació. Que duri. Bon Nadal.