24 de desembre de 2019
24.12.2019
Regió7

Efectes secundaris del Brexit

23.12.2019 | 23:19

La fotografia adjunta mostra una panoràmica del nou Parlament d'Escòcia, que quelcom té a veure amb el present article.

La contundent victòria electoral de Boris Johnson a les darreres eleccions del Regne Unit implica, en primer lloc, la immediata aplicació del Brexit amb la Unió Europea, amb el llast, l'any vinent, d'incòmodes negociacions entre ambdues parts, amb l'objectiu d'arribar a pactar les relacions bilaterals que, per a la UE, seran especialment exigents amb les garanties comercials que no posin en risc el mercat únic europeu.

És inqüestionable, ara per ara, que el debat comunitari europeu se centra majoritàriament en qüestions econòmiques, criteri aquest que en part molts no compartim. Entenc que, sense menystenir els raonables objectius materials de la Unió Europea, cal no oblidar-ne els valors espirituals, històrics i democràtics que tant preconitzaren els seus fundadors i «Pares d'Europa»: Adenauer, De Gasperi, Schuman, Monnet.

Hom cau molt sovint en l'error de confondre el concepte de l'Europa real (amb la seva herència cultural pròpia), amb el de la Unió Europea, que no és altra cosa que un acord purament instrumental, format per part dels estats que la componen i lamentablement desnaturalitzat.

A part d'això, les molt dubtoses esperances que, per a la majoria d'anglesos, el Brexit pugui suposar (més independència econòmica, més control immigratori, etc.) no cal negar que per a la UE representa una severa amputació amb els consegüents efectes secundaris.

El principal, sense cap dubte, és l'espectacular majoria obtinguda pel Partit Nacionalista Escocès (SNP), que, en aquests mateixos comicis generals, del total dels 59 escons corresponents a Escòcia, n'ha obtingut 48, concretament 13 més que fa dos anys. Un èxit que ja ha dut la seva líder, Nicola Sturgeon, a reivindicar immediatament el clam per un nou referèndum d'autodeterminació.

Un altre beneficiari, aquest indirecte, del Brexit, m'atreveixo a dir que és l'independentisme català, que veu en la projecte escocès una estimulant perspectiva. Al marge de puntuals diferències, la història nacional escocesa i la catalana configuren dos itineraris paral·lels que tingueren, a principis del segle XVIII, el seu crític punt de referència.

Fou durant el regnat d'Anna d'Angla-terra, que l'any 1707, amb l'Acta d'Unió, posà fi a la independència d'Escòcia, i que el 1714 abandonà Catalunya a la seva sort, propiciant-li la fatal victòria borbònica de Felip V. En definitiva, que només en el curt termini de 7 anys, dues nacions històriques foren tancades al quarto fosc de la dependència del qual, tres segles després, encara malden per sortir-ne.

No fou fins a l'any 2004 que els escocesos obtingueren i veieren inaugurat el seu Parlament autonòmic. Fou ben poc després d'aquells moments que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo a Edimburg. Per dues raons. La primera, perquè l'autor d'aquella admirable obra artística fou, ves per on, l'eminent arquitecte català Enric Miralles.

I l'altra, per la reconfortant sensació de complicitat que, com a català, experimento sempre en visitar nacions aspirants, com la nostra, a un estat propi i a les quals, la seva personalitat històrica, i no pas l'atzar, els ha anat configurant pels segles el propi destí a elegir-se com a lliures, recordant allò que Aristòtil sentencià: «Serà l'elecció pròpia i no la casualitat la que determinarà el teu destí».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.