Sant Martí de Brocà és un testimoni fidedigne del pes i del pas de la història al terme municipal de Guardiola de Berguedà, un joiell que rememora la fe dels antics pobladors del Valle Bucranense, ja esmentat com a topònim al segle IX, quan el poble de Brocà apareix en l'acta de consagració de la catedral de Santa Maria d'Urgell el 839. Per tant, ens trobem amb l'exemple de com Brocà neix essent poble, es converteix en església i ens arriba com una heretat arquitectònica i de pietat, revestida per una pàtina neulosa d'interrogants que ens interpel·la i ens convida a redescobrir aquest conjunt, omplint els silencis de tants segles. Una alenada humana que conflueixi amb la divina perquè reneixi aquest temple i totes les gestes èpiques de la creu i l'espasa, de la sembra i la sega, de la quotidianitat i dels moments grans per a aquest petit bocí de territori, en època dels avantpassats i de les coses pretèrites, quan tot just s'encetava la nostra identitat occidental i es prenia consciència de l'Europa carolíngia, de la Marca Hispana i de l'esperit de la cristiandat.
Temple d'una única nau de base rectangular amb coberta de volta de canó apuntada, coronada per un absis semicircular a llevant, coronat per un quart d'esfera que conflueix amb la nau en un arc triomfal, que a l'exterior suporta un campanar d'espadanya d'una sola obertura; també hi ha dues capelles laterals de base rectangular, amb voltes apuntades a plec de llibre, a banda i banda, a mode de transsepte, formant una creu llatina. La porta d'entrada es troba al mur de migjorn i, en els segles XVIII i XIX, va experimentar notables canvis que emmascararen l'estil romànic i, al mateix temps, construïren una rectoria al mur de ponent, on hi havia una porta d'accés que ara està tapiada.
L'exterior de l'absis conserva l'ornamentació romànica llombarda, constituïda per un fris amb un total de setze arcuacions cegues, agrupades de dues en dues, i intercalades per lisenes, i, al bell mig de l'absis, una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt adovellat, idèntica a una altra que es troba en la part de migjorn. De fet, tot l'absis està il·luminat, a més, per quatre filades d'orificis a diferent alçària, que guarden una certa simetria; i això s'aconsegueix amb el buit que queda en el mur, obviant la col·locació dels carreus corresponents.
Aquesta església romànica, ubicada a la vall homònima, va ser consagrada el 1081, quan era bisbe d'Urgell Bernat Guillem, mentre que en l'altra documentació es refereix com a data de consagració el 1151, durant el pontificat del bisbe d'Urgell Bernat Sanç. Aquest temple fou sempre parròquia sota l'advocació de sant Martí de Tours, a la vora del castell de Brocà, inserida a la jurisdicció episcopal del bisbat de la Seu d'Urgell i dins del domini del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Sant Martí de Brocà té un encant especial, com un baluard de l'antigor que ens parla no només de parenostres i avemaries, sinó del sentiment de poble, de la necessitat d'arrelament a la terra i de la identitat diferenciada d'uns parroquians d'antuvi ja convertits en pols, que dormen el son dels justos al voltant de l'església i sota un herbam àcrata que creix arreu i s'ensenyoreix d'aquestes pedres.
N'hi ha prou amb contemplar l'exterior de l'absis, quasi tan ample com la nau, per saber-nos guanyats per l'encís d'aquestes formes rodones i de les curvatures d'unes arcuacions que trenquen la monotonia de la convexitat amb què la capçalera es manifesta a llevant. Són incipients capitells que s'insinuen per enlairar la cobertura del que, probablement, havien estat teules romanes i que ara, concèntricament, s'enfilen buscant l'exterior de l'arc triomfal; sobre el qual s'alça i es dreça el petit campanar sense campana, que amb la seva obertura ens fa l'ullet, com si es tractés de la salutació airosa i enjogassada d'un imaginari enxaneta de pedra de Sant Martí de Brocà.
