Des de fa dies en alguna presó catalana hi ha un capellà pres. És diu (de) Vargas, havia estat el rector de Sant Vicenç i és una (mala) peça. Poso la preposició del seu cognom entre parèntesi perquè tot en ell és fals i no seria estrany que també l'usés sense venir-li de família. Va passar d'unes inicials extravagàncies eclesials a mostrar-se com un depredador de béns, obres d'art i persones. Ha acabat tancat i a mans d'un jutge que haurà de decidir el seu futur penitenciari i judicial. Petulant i d'oratòria convincent, va aparèixer per Sant Vicenç per ordres del bisbe de Vic, disposat a donar un nou aire a les misses de diumenge i festes de guardar. Les polèmiques van arribar amb ell. I el perill. En un primer moment es va emmascarar amb el seu espanyolisme militant i sempre va tenir la protecció del seu cap, Romà Casanova. El seu nacionalisme li va servir per comptar amb la cobertura mediàtica de personatges com Arcadi Espada, l'allioli en totes les salses contra els sobiranistes. Un prevere «espanyolàs», perseguit pels fidels «indepes» de les fosques terres interiors, era un tòtem massa atractiu per no utilitzar-lo d'atiador contra els doblement adoctrinats per la religió i la política. Tot va anar pujant de nivell. S'apropava a ancianes soles i amb «possibles» a les quals entabanava fins a quedar-se'n diners i en alguns casos aconseguir ser-ne l'hereu davant d'un notari. Podria haver estat un cas entre tants d'aquestes característiques en la història del clero però la seva voracitat i les seves llicències llibertines el van fer caure per primera vegada. Unes fotos mig nu amb uns nois joves li van costar la pèrdua de l'alçacoll. Emparat per la cúria vigatana (no la vaticana) va denunciar sense èxit periodistes d'aquest diari. Fins i tot una columna meva va ser objecte de reclamació del «dret a l'oblit» a internet. Era quan tant de moda estava fa uns anys. Ni ell ni ningú sabíem de la inutilitat de tal iniciativa. Les xarxes són com un individu rancorós: no oblida mai. Per sort en aquest cas.
Quan ja no era capellà però encara se'n vestia per seguir enganyant velles desprevingudes o amb demència, va acumular més de tres milions en metàl- lic, vint-i-cinc diamants i milers d'obres d'art com ara un santcrist de dos metres d'alçària. I butlles papals antigues. L'home, davant de la imminent segona detenció, es va llançar des d'un pont de la Ronda de Dalt. Ferit de consideració, ha passat unes setmanes hospitalitzat abans d'acabar en un centre penitenciari. La policia mira de localitzar les víctimes rapinyades per l'exmossèn mentre algunes potser ja no deuen ser d'aquest món. Convé amonestar i reprendre els seus superiors per donar-li cobertura en la demanda contra Regió7 i no fer cas de les denúncies dels seus fidels. Des del bisbat ara volen personar-se com a acusació particular en el judici que li espera al delinqüent d'aquest cas. Sense voler ser desconfiat, veig aquesta maniobra legal en el marc de la practicada pels del PP en el cas Gürtel. O sigui, personar-se a la vista per poder bloquejar i empastifar tot el que els convingui.
Entenc que aquest trist protagonista només pot acabar amb un bona condemna o bé en un centre psiquiàtric. A una de les dones grans i soles que assetjava per obtenir-ne diners li va arribar a demanar les boles de pinso pels gats per poder menjar. Per fer pena cristiana. Mentrestant, guardava els milions d'euros sostrets a altres a la seva segona residència de les sis que té en propietat. S'ha de ser algú molt malalt o molt malparit. Woody Allen tenia raó. Sempre que algú parla d'alguna religió, al cap de poc, surten els calés. Que Déu el perdoni el dia de Nadal.
