Hi ha hagut reaccions sorprenents contra la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que fixava que els eurodiputats ho són de ple dret des del moment que han estat elegits, sense tenir en compte les formalitats accessòries que hi pugui afegir un estat, com és jurar la seva constitució. Com era d'esperar, una de les reaccions ha sorgit dels sectors més dretans i d'arrel més franquista de l'Estat espanyol, que han començat a donar suport a un hipotètic Spexit, o sigui, a una sortida d'Espanya de la Unió Europea -a imatge i semblança del Brexit britànic- a causa d'allò que consideren atacs, menyspreus, retallades contínues de la sobirania nacional i inacceptables imposicions que s'estan rebent de la Unió Europea. Llegint aquesta argumentació, algú podria pensar que això de l'Spexit és una celebració avançada dels Sants Innocents. Doncs no: les innocentades es fan avui, 28 de desembre, però la de l'Spexit ja fa dies que dura. Es tracta d'una reacció fatxenda de l'espanyolisme desbocat, que perd els estreps quan es veu acorralat perquè ningú no li dona la raó. És una resposta aïrada que té clars precedents històrics en el rebuig enrabiat amb què es van rebre les opinions negatives persistents sobre la dominació espa-nyola a Amèrica que van donar origen a la denominada «llegenda negra». O quan el 1946 l'assemblea general de l'ONU va refusar l'ingrés d'Espanya a les Nacions Unides i va condemnar el franquisme, que va respondre organitzant una gran manifestació a Madrid on van aparèixer pancartes amb un text significatiu: «Si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos», mostra evident d'aquella actitud arrogant davant de qualsevol crítica, que encara persisteix.

És ben sabut que Catalunya és terra de republicans. Les visites recents de Felip de Borbó al nostre país han estat reveladores: centenars de membres dels cossos policials s'han hagut de mobilitzar per protegir-lo. I no han pogut evitar que milers i milers de manifestants protestessin per les seves visites. Quan un rei s'ha d'envoltar de forces de seguretat per circular pel seu territori és que l'adhesió popular a la monarquia és ben baixa. Quin suport té realment al nostre país? Les darreres enquestes ho deixen ben clar: més del 80% de la població catalana prefereix la república. I també el 64% a les Illes i el 60% al País Valencià. Cap dubte, doncs: la monarquia no és, en absolut, majoritària ni té cap justificació des del punt de vista democràtic. No és estrany, doncs, l'escàs interès per sentir l'habitual discurs de Nadal del rei. Les dades que s'acaben de publicar són significatives: només el 36% dels televisors catalans van sintonitzar el missatge de Felip de Borbó, sense que es pugui distingir si els teleespectadors li eren favorables o contraris. Però tot un bon contrast amb Múrcia i Castella-la Manxa, on els televisors sintonitzats van ser el 85% i el 79 % respectivament.

Mentrestant els grans temes polítics i jurídics segueixen encallats. Malgrat la sentència de la justícia europea, Oriol Junqueras continua a la presó i no ha pogut recollir la credencial d'eurodiputat que li correspon. El Tribunal Suprem espanyol continua rumiant com sortir de l'embolic en què ell mateix s'ha ficat i ningú no sap què fer amb les euroordres contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La causa contra els CDR detinguts fa més de tres mesos amb greus acusacions de terrorisme es va desinflant i s'han hagut d'anar posant en llibertat. I Pedro Sánchez encara espera la investidura. Benvinguts a l'any 2020, que promet ser tan distret i agitat com el precedent.