És qüestió de gustos, però jo diria que el 2020 és l'any més bonic que ens ha tocat viure a les generacions presents. L'efecte estètic del 2020 és insuperable. L'esplendor de la xifra i la fraseologia que va definir la mateixa dècada del segle passat com «els feliços vint» indueixen a pensar que aquest no serà un any qualsevol. Tanmateix, el cert és que aquells anys vint no van ser feliços sinó catastròfics, i si volem trobar-hi ecos que ens connectin amb la realitat actual en podem trobar molts. Aquells van ser els anys del creixement del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, que es va enfonsar en una crisi institucional cataclísmica i amb episodis de violència tan brutals com l'alçament obrer al Ruhr que va acabar amb entorn de dos mil morts. Sí, els alemanys quan fan una rebel·lió és realment una rebel·lió. Avui, quan parlem de weimarització del sistema polític europeu ho hem de fer salvant enormes distàncies, i convé que no haguem de deixar de salvar-les. Però també podria passar que desapareguessin. Fa cent anys, els europeus a qui els anaven bé les coses vivien en un volcà sense ser-ne conscients, i segurament van quedar amb la boca oberta quan van veure el continent en flames. Nosaltres, ara i aquí, tenim davant del nas indicadors en vermell que ens haurien de fer desconfiar del futur i ens haurien d'impulsar a no jugar amb foc gens ni mica, ni un sol dia. No fos cas.