Jo també badava davant l'aparador de les Joguines Valls del carrer Urgell de Manresa. Hi enganxava la cara i somniava sense tancar els ulls. Ans al contrari, els obria encara més. Això em va passar durant tots els anys que vaig ser nen, que ara no recordo quants en van ser, uns quants segur, perquè abans érem nens durant més temps que ara. Amb els anys vaig descobrir -coses de l'edat i la perspectiva- que la botiga dels meus somnis era petita, realment, més petita del que semblava, però el cert és que la vaig trobar sempre gegant. Infinita. Crec que l'aparador de les Joguines Valls que tanca portes aquest 31 de gener després de més de 80 anys despatxant joguines va ser durant molt de temps, per a mi, l'aparador més gran del món. Ho devia ser perquè si alguna cosa tenia d'especial la botiga de les Joguines Valls és que, les joguines, les tenien totes. Totes. Ho tenien tot. Podies fer la carta als Reis pensant en aquell aparador. A mi em costava entendre com podien saber del cert totes i cadascuna de les joguines que tenien. Piles i piles i apilades en un desordre monumentalment ordenat. Com la fantasia. Potser no ho sabien i potser no calia. Només calia entrar per sentir-te de tu a tu amb totes aquelles piles de jocs desitjats. Si mirar-los des de l'aparador ja et marejava de goig infantil, quan hi entraves, era com ser dins la dimensió desconeguda però desitjada. A dins, dar-rere d'un taulell impossible i colgades de joguines per tots quatre costats, recordo les dues dependentes que no només et venien sinó que t'atenien. Ho sabien tot, de les joguines, i també t'ho sabien vendre. Hosti, si en sabien! Bé, això ja era cosa dels Reis, que hi tenien tractes sempre especials. Vaig patir, ho confesso, algunes vegades pensant que hi havia la possibilitat que aquelles dues dependentes algun dia quedessin colgades per sempre de joguines de veritat. Vivien allà?, em demanava jo. Hi jugaven elles, amb les joguines, quan a la botiga no hi havia ningú? Segurament. Jo m'hi hauria quedat a viure entre cotxes teledirigits i un Ford Apache o Comanci que ara, ja em disculparan, no recordo si va arribar mai a casa. Però a la botiga sí que hi era i me l'havia mirat i remirat per tal d'estar segur que el volia. L'helicòpter del Rescate Lunar, aquest sí que va arribar a casa. Mentrestant, les Paquites rescataven comandes i les servien a una velocitat increïble, assessoraven sense dubte i amb una xerrera inacabable d'aquelles de tenir coneixement de causa i ganes de vendre, i també et renyaven si tocaves el que no havies de tocar. Jo era dels de tocar però també m'agradava mirar-me el follon des de fora. Les Paquites haurien fet por -ep, tenien un munt de mal geni!- si no fos que per les seves mans només passaven joguines i més joguines. Totes les joguines d'unes quantes generacions. Crec que hi passaré, abans no tanquin, per comprar-m'hi l'última joguina allà on en van comprar la primera... Tanta il·lusió en aquell minúscul espai del carrer Urgell. Trobo, Paquita Valls, vist que d'anys en fas 92..., que com a «vida» no t'ha estat gens mal.