El Nadal, de vegades, costa. Entristeix. N'hi ha prou de fixar-se en les mirades dels altres. Els somriures poden enganyar, però els ulls sempre ens delaten. Sobretot, quan no mirem. Avui hi ha tres estrelles perfectament alineades al cel. Les veig en aquesta nit massa càlida per ser desembre mentre avanço per la carretera. I m'embolico jo sola amb els meus pensaments, i m'invento fars que no existeixen i llums especials entre les cases mig amagades per arbres vells que ningú ha engalanat. Busco senyals. I només m'apareixen senyals de trànsit. Sortida a 500 metres. Perill. Tram de revolts. Límits de velocitat. Cada vegada conec més persones a qui no agrada el Nadal, que passen per aquestes festes amb l'únic desig que s'acabin. Cada vegada en conec més i, cada vegada, les entenc més. El Nadal fa mal perquè fa present els absents. Perquè fa present les nostres absències.

La lectura del llibre Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, em fa pensar que potser el Nadal és una manera de transitar entre l'arrelament i el desarrelament. «Els desvagats, els mandrosos, també els mundans, els pàries, els perseguits, els somiadors, els despistats, gairebé tots els folls, depenen de les brúixoles més que dels calendaris. I és que l'espai es contraposa al temps apamat, comptat, distribuït. Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys». Jo recordo els anys barrejats amb aromes i paisatges que he après a estimar a còpia d'entendre'ls. Hauré fet arrels sense adonar-me'n.

Vagaregem en família pels carrers de Barcelona, la ciutat més propera on encara puc perdre'm. Passem per la plaça de Sant Jaume i ens trobem amb el pessebre realitzat per l'escenògrafa Paula Bosch, inspirat en els seus records d'infantesa. Per una banda s'hi veuen façanes d'edificis, amb les finestres il·luminades. I per l'altra, els interiors de les cases, roba guardada en armaris, menjar a les safates, calaixos plens d'objectes. El text que l'acompanya diu: «... i vaig obrir l'armari de les golfes i d'allà en van sortir un munt de caixes amb objectes oblidats, i llavors vaig adonar-me que eren els meus records adormits de Nadal. L'olor de canelons, les figuretes embolicades, les garlandes, els retrobaments... I vaig saber que tu també tenies a casa teva, a la teva ciutat, els teus propis objectes oblidats».

Penso en els meus objectes oblidats quan n'estreno un de nou: les sabatilles d'estar per casa que m'ha cagat el tió. Porten el dibuix d'una nena d'esquena -no se li veu el rostre- amb una cabellera llarga i trenada. Me les poso i viatjo a un matí de la meva infantesa, un temps en el qual el Nadal no es qüestionava. Arribava. Menjo xocolata calenta al menjador de casa mentre al tocadiscos sonen melodies que ballen els meus pares. Els observo i ho tinc tot.