Com que somiar és gratis (per ara), somio el carrer d'Àngel Guimerà amb un paviment uniforme de banda a banda. No hi passen cotxes. Només residents, càrrega i descàrrega i serveis en unes hores determinades, i els autoritzats per temes de mobilitat reduïda. Hi ha jardineres amb flors i hi han començat a proliferar les taules i cadires. N'han posat El Farolillo, l'Oscar i Cal Moliné. En un dels locals que van tancar fa temps hi ha obert les portes una granja i en un altre es comenta que ho farà un restaurant. No hi passen autobusos ni taxis perquè l'Ajuntament i el regidor de t0rn es van adonar que mantenir-los en una illa de vianants era un contrasentit, igual que no acompanyar l'argument que es perdrien usuaris del bus amb alguna frase tipus «però ens veiem capacitats per trobar-hi una solució perquè és la nostra feina». El dia de la inauguració molta gent els va felicitar. Feia un sol radiant que convidava a seure en una de les terrasses abans de fer quatre encàrrecs a les botigues. Els comentaris dels ciutadans els omplia la satisfacció per veure materialitzat un projecte del qual es parlava feia anys, a diferència d'altres que han (mal)gastat diners del contribuent i no s'han concretat mai. Aquell dia jo caminava pel mig del Guimerà a l'alçada de la farmàcia. Aleshores, vaig sentir el clàxon d'un cotxe. Em vaig girar i vaig veure que rere meu tenia un autobús que demanava pas. El somni s'havia acabat.
