Estimat rei, una vegada més, quan arriben aquestes dates i s'acaba l'any, m'afegeixo al costum de fer balanç del viscut els darrers dotze mesos, fer acte de contrició en allò que honestament considero haver fet malament, revisar què hauria pogut fer millor i, sobretot, expressar els desitjos que voldria que es complissin el 2020, comptant amb la vostra reial col·laboració. Això darrer ho deixaré per a la segona carta, la de diumenge que ve.

Avui vull expressar-vos la meva preocupació, molt seriosa preocupació, per la creixent indignació que em provoquen tantes situacions incomprensibles com he hagut d'afrontar en els darrers temps. Reconec la meva impaciència en segons quins temes, però n'hi ha que clamen al cel. Per exemple:

-Les constants apel·lacions a actuar amb responsabilitat en la solució d'un conflicte en què els principals protagonistes actuen irresponsablement des de fa molts anys. Com es pot demanar responsabilitat a l'altra part eludint la pròpia? Si tant s'hi juguen els uns i els altres, a qui volen enganyar? Als espectadors? A mi m'irrita tanta comèdia, majestat.

-Tampoc no acabo de portar gaire bé que hi hagi gent poderosa que fomenta la ignorància entre la gent normal per servir-se'n. Ignorar la realitat afebleix la dignitat i facilita la manipulació de la població que no sap, que no coneix, que no té criteri per triar. Vós sabeu que hi ha mil maneres de fomentar la ignorància, de falsejar la realitat, de convertir mentides en veritats. Tot depèn del model de societat que s'impulsa des del poder i la necessària col·laboració de la indústria cultural, els mitjans de comunicació, els estaments econòmics, l'església oficial...

-Però allò més greu és l'acceptació de ser enganyat en benefici d'una idea suprema, d'una unitat de pensament que en nega altres de més plurals. Llest com sou i la visió global que posseïu, no se us escapa que hi ha ignorants que accepten volgudament formar part d'aquesta massa, oi? Que diuen ser part d'una «majoria silenciosa» per sobre i a la caça d'aquells, dels «ellos» que voldrien rendits i humiliats als seus peus. Esteu al cas de què us parlo, oi? Quan sento a parlar de supremacisme se m'accelera el pols. Com a vós.

-Ja sé que a la meva edat hauria d'haver après a no enfadar-me per res, a saber veure el costat positiu de les coses, majestat, però confesso el meu descontrol anímic quan veig actuar ignorants voluntaris que es consideren llestos i escatorits fent afirmacions, reivindicacions i desqualificacions dels qui qüestionen el poder, però es tornen ornis, cecs, muts i insensibles quan és l'hora d'afrontar l'execució de mancances clamoroses reivindicades pels qui pateixen la realitat. El greu és que ocupen llocs privilegiats en la societat dels ignorants i no l'ajuden a avançar harmònicament.

-Tanco aquesta primera carta reconeixent que no acabo de saber com correspondre a tantes peticions de moderació responsable que m'arriben per premsa, xarxa social, ràdio i televisió en benefici de la governabilitat del país. Em sento exigit a acceptar unes regles del joc pensades per defensar els drets dels ignorants, però qui defensa els meus drets, estimat rei Baltasar?