Em vindrà de gust acabar l'any escoltant una cançó que el cantant bolonyès Lucio Dalla va publicar fa exactament quaranta anys, el 1979. Es titula L'anno che verrà i parla dels dolors i els patiments soferts i de les esperances d'un futur de justícia i diàleg. Quan Dalla va compondre aquesta cançó, un any abans, la situació a Itàlia no podia ser més convulsa i insostenible, afectada per una crisi triple: econòmica, social i política. N'hi ha prou de recordar que pel maig havia estat assassinat Aldo Moro, el juny el president de la República, Giovanni Leone, va haver de dimitir acusat de cor-rupció, i el setembre va morir Joan Pau I, el papa substitut de Pau VI, un mes després de ser nomenat. Partint de la infelicitat produïda per l'estat de coses, Dalla imagina un món millor en què «hi haurà menjar i llum tot l'any, i els muts podran parlar, mentre que els sords ja ho fan.» Això darrer es refereix al diàleg de sords entre els polítics i entre la gent, en un ambient de crispació, desconfiança i desconcert.
No és estrany que, davant un clima com aquest, la gent opti per un replegament personal, una certa frustració i una decepció que voreja la fatalitat. Parlo d'aleshores i parlo d'ara. Massa preocupats pel que succeeix al món exterior, ignorem tanmateix què ha canviat en nosaltres al llarg de l'últim any. Sabem allò que ha passat fora, però no sabríem dir si avui som més comprensius, més valents o menys egoistes que fa un any. No es tracta de deixar de llegir diaris i aïllar-se, sinó de prendre consciència que, si bé el món és com és i no com voldríem que fos, nosaltres també podem intentar de ser més com voldríem ser, conscients que, com diu Dalla, «l'any que està arribant després d'un any passarà». Un nou any que ens portarà el record d'Ovidi Montllor, el cantant alcoià traspassat fa 25 anys. Al final d'una de les seves cançons més conegudes, Perquè vull, proclama que «tot comença en un mateix.»
