Demà passat estrenem un any que és icònic, irrepetible aquest 2020 tan vistós, tan únic. I també serà olímpic, com tots els que tenen 366 dies. L'enigma és quins esportistes de les nostres comarques podran ser a la cita de Tòquio, si algun bagenc agafarà el relleu de Rosa Morató, que va córrer els 3.000 obstacles a Pequín 2008, la darrera representant de casa nostra als Jocs. També caldrà veure si la candidatura Barcelona-Pirineu per al 2030 avança amb fermesa.
Al marge de saber si el Barça és capaç de guanyar la Champions o fracassa per tercer cop i repeteix els seus desastres de Roma i Liverpool, si l'Espanyol baixa o no, o bé si Nadal bat el rècord de grans eslams que té Federer, més a prop hi haurà un seguit de reptes molt atractius. Veure si el Baxi de Pedro Martínez continua la seva escalada a la lliga i comprovar fins on arriba a Europa, i si les lesions paren. Com evolucionen l'Igualada d'hoquei o el Cadí La Seu en bàsquet femení, immersos en temporades fins ara engrescadores. Esperar que al Manresa de futbol que presideix Luis Villa li quadrin els números, i desitjar que facin pinya i no es tirin els plats pel cap. Poder gaudir de la competició al màxim nivell de les atletes de l'Avinent i de les gimnastes de l'Egiba, i de la consolidació d'un Minorisa que aviat tornarà a tenir el nom de sempre, Club Natació Manresa. En tot cas, el gran tresor que tenim són els milers de nens i nenes que cada setmana fan esport. Que cada vegada en siguin més. Bon any.
