Aquest és l'ordinal de l' anno Domini nostre Iesu Christi i ens indica els anys transcorreguts des del naixement de Jesucrist, data que fou calculada pel monjo Dionís l'Exigu, el 525. Per tant, aquesta nativitat configura l'era cristina i, a la vegada, designa l'any per al calendari d'Europa a partir del segle VIII i per a Orient des del segle XVI.

Resulta curiós que l'emperador Carlemany fos el primer sobirà a adoptar el calendari dionisià, substituint l'existent fins aleshores, el de Dioclecià -en honor de l'emperador romà que li donà nom i fou un dels més grans perseguidors de cristians de la història-, mentre que a la cancelleria papal no s'adoptà fins al segle X, la qual cosa novament fa palesa la dita que «la pressa no és virtut vaticana».

Aquest és l'any 20 del tercer mil·lenni en el calendari gregorià; mentre que, el 25 de gener, la Xina abandonarà l'Any del Porc per entrar en l'Any de la Rata, que correspon a l'any 4716-4717; també serà l'any hebraic 5780-5781, comptat a partir del Gènesi; o l'any 1442-1443 del calendari musulmà, comptat a partir de la fugida de Mahoma de la Meca a Medina.

El 2020 és divisible per quatre, i per tant és any de traspàs, amb un dia més al febrer, i desvela les temences en els crèduls en dissortats averanys i malastrugances que acompanyen els anys de traspàs; tanmateix, i recordant tot el que s'ha viscut en els tres anuaris precedents, es fa força difícil que l'infortuni els pugui superar. Així mateix, però, sempre hi ha un pitjor!

És millor de fixar-nos en la duplicitat de la desena de la xifra i que, inevitable, ens porta a la memòria els feliços anys vint del segle XX, el gran cicle de prosperitat econòmica dels Estats Units i que es va encomanar a Europa, més tard i a partir de 1924, com els anys daurats o anys bojos, un període d'entre guerres, viscut -a banda i banda de l'Atlàntic-, de forma apassionada, potser també ingènua, però amb una absoluta desinhibició, glamur i llibertat. Aquell alegroi, però, no era pas compartit per tothom ni a tot arreu i, mentre es libava la dolçor de la bonança, començava a arrelar el germen del nacionalisme totalitari, en principi dels Fascios italians creats per Mussolini el 1919, i, posteriorment amb la incorporació dels seus homòlegs en altres països, que desencadenarien el conflicte bèl·lic més devastador de tots els temps, la Segona Guerra Mundial.

El 2020 serà, segons l'ONU, l'Any Internacional de la Sanitat Vegetal, i segons l'OMS, l'Any Internacional de la Infermeria; així com també serà testimoni de fets d'una gran transcendència, com l'oficialització del Brexit, amb la sortida definitiva del Regne Unit de la Unió Europea, el 31 de gener; l'Eurocopa de Futbol amb la final a l'estadi de Wemly el 12 de juny; o la XXXII Olimpíada de l'Era Moderna, que se celebrarà a Tòquio, del 24 de juliol al 9 d'agost. També hi haurà temps per homenatjar Beethoven, en la commemoració dels 250 anys del seu naixement, el compositor de Bonn que va compondre l'Oda a l'Alegria dins la Novena Simfonia, adoptada, com a Himne Europeu, pel Consell d'Europa el 1972 i oficialitzat el 29 de maig de 1985. Recordarem el centenari del naixement d'escriptors com Miguel Delibes i Joan Perucho, el 150è aniversari de la vinguda al món de Lenin o el bicentenari de Carolina Coronado. I, tristament, haurem de fer memòria dels 75 anys del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagashaki, l'esperançador centenari de l'aprovació del sufragi universal femení als Estats Units o les quatre dècades sense John Lenon. Però, també, podrem commemorar la feliç troballa de la Venus de Milo, una escultura de 211 centímetres, sense braços, en marbre blanc que representa, probablement, la deessa Afrodita. Aquesta Venus sempre ha estat motiu de discussió entre França i Turquia, ja que l'illa grega de Milo, al mar Egeu, es trobava dins de l'imperi Otomà, d'on va sortir 21 dies abans que Grècia se n'independitzés, i que es convertí en un dels tresors del Louvre.

El 1960, Turquia va demanar per enèsima vegada la devolució de l'estàtua, garantint que si era tornada se li reposarien els braços, que -deien- obraven en poder seu. Però André Malraux, aleshores ministre de Cultura de França, va respondre que no acceptarien aquell xantatge i que «la Venus de Milo era tan francesa com la Madelon».