Com gairebé totes les modes, tendències i corrents que modulen les nostra societat global (per bé o per mal) el rebuig a les anomenades black face, les cares pintades per representar de forma caricaturesca les persones considerades negres, va sorgir als Estats Units i s'ha estès per tot el món occidental. Tot va començar als teatres del segle XIX i al cinema de principi de segle XX (recordareu The Jazz singer, 1927, la primera pel·lícula sonora de la història) quan els productors preferien pintar un actor de pell clara en lloc de contractar-ne un de pell fosca. Era una pràctica clarament discriminatòria, vexatòria i racista que ens connecta directament amb el teatre de l'antiga Atenes o de l'Anglaterra shakespeariana, on les dones tenien prohibit aparèixer dalt dels escenaris i els escassos papers femenins els interpretaven homes convenientment disfressats.

El cas de les cavalcades dels Reis d'Orient que visiten els nostres pobles i ciutats la tarda-vespre del dia 5 de gener el veig substancialment diferent. En primer lloc perquè si es pintaven cares era sobretot perquè fins no fa tant aquí hi havia molt poques persones negres (quan jo era petit a Manresa només n'hi havia un i tots el reconeixíem: en Johnson, el mític jugador de bàsquet). I en segon lloc perquè els tres Reis tenen el mateix estatus, no hi ha jerarquia entre ells excepte per l'ordre amb què apareixen i això és ben fàcil de corregir. En la desfilada, menys els caramels, tot és impostura i exageració: les barbes, els rínxols, les panxes, les ostentoses vestimentes, les corones, l'exotisme de pega o el porexpan daurat. Precisament, una de les gràcies de l'esdeveniment és que rere les perruques o la pintura s'hi poden amagar indistintament homes i dones de qualsevol origen, condició i color de la pell.

Ara bé, de la mateixa manera que dic que no hi sé veure, en l'escenificació dels Reis d'Orient, voluntat discriminatòria ni racista, sinó espectacle explícitament irreal i artificiós, també dic que, si hi ha persones «negres» a qui veure un «blanc» amb la cara pintada desfilant pels carrers els resulta ofensiu, aleshores deixem-ho de fer, immediatament. I és que de totes les injustícies, genocidis i racismes que acumula la humanitat els darrers dos mil anys, cap és comparable, ni en intensitat, ni en magnitud, al que han patit les persones a qui hem considerat «negres» a partir de criteris culturals i ideològics. Sabem, gràcies al cinema i la televisió, que als Estats Units l'esclavitud no es va abolir fins a l'any 1865. El que no es diu tant, ni ningú n'ha demanat perdó, és que al regne d'Espanya (a Cuba concretament) aquesta xacra es va mantenir encara 15 anys més. Tampoc recordem prou que només fa quatre dies del racisme institucionalitzat en el qual es basava el colonialisme europeu a l'Àfrica (Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya fa només 50 anys!), de l'eliminació definitiva de la segregació racial a Amèrica del Nord (principi de la dècada dels 70), o de la fi de l'apartheid a Sud-àfrica (1990). Des d'aleshores, el racisme explícit ha desaparegut de les legislacions, però el pòsit cultural acumulat és lluny de desaparèixer i les persones que ens considerem blanques seguim tenint dificultats per igualar-nos a aquells que considerem negres. Només així s'explica, per exemple, l'acceptació passiva de determinades imatges terrible provinents del Mediterrani o el continent africà.

La humanitat, i Europa molt especialment, té encara un enorme deute pendent amb els homes i dones negres de l'Àfrica i del món i si modificant una senzilla tradició nadalenca contribuïm modestíssimament a pagar-lo, no podem sinó agrair l'oportunitat de fer-ho.