Som al bell mig de les maratonianes festes nadalenques, que recorden una cursa de tanques, ja que quan n'acabem de saltar una, o pair les menges, ja ens hem de preparar per a la propera, perquè ja la tenim a sobre, amb tota la corrua alimentària, relacional, familiar, emocional i d'expectatives que cada una comporta: Nadal, Cap d'Any i Reis.
Badant, recordo que aquesta columna va de badar, em fa reflexionar i relacionar, cada festa, amb un ambient i sensacions ben diferents, cadascuna amb característiques pròpies.
La primera tongada de festes, les nadalenques, amb Sant Esteve inclòs, la relaciono amb l'empatia, amb una voluntat, no sempre reeixida, de compartir i entendre l'altre, de la voluntat de posar-nos a dins la pell dels altres, van acompanyades d'una intenció de joiosa alegria, a voltes impostada, però que vol estrènyer sensacions d'amor, d'estima i que porta a un sentiment de proximitat, de família. A vegades, si els sentiments individuals no són prou sòlids o ben arrelats fan que sigui difícil entendre els sentiments dels altres, cal estar o sentir-se amb pau amb un mateix per tenir empatia. Per aquest motiu, entre d'altres, hi ha persones que eviten o se'ls fan pesades les festes de la primera tanca. Es fa dificultós donar, si no hi ha... sentiments.
La segona tongada, la de Cap d'Any, segurament està més relacionada amb un àmbit més social, amb la comunitat, i deixa de pertànyer, la festa, a un cercle més familiar i estableix lligams i xarxes socials. Les expectatives de cada individu van de compartir una bogeria, no sempre controlada, durant la festa i que dona el tret de sortida per aconseguir, els propers 365 dies, tota la projecció de desitjos, ambicions i necessitats de nous estils de vida que cada persona es proposa aconseguir. He esmentat expressament els 365 dies ja que, sovint, els desitjos es pensen per assolir-los a mitjà termini, i s'oblida que, sovint, s'aconsegueixen per canvis d'actituds, esforços i treballs estructurats i fonamentats en anys anteriors. El curt terminisme «al poder» i la vida és una marató, les curses de 100 metres queden curtes, en relació amb la biografia personal.
Ara ja tenim la tercera tanca, cada vegada de més poca alçada, la Festa dels Reis d'Orient, no queda clar que fossin mags; una festa dedicada a la canalla, una festa a la qual s'arriba exhaust, i la veritat, la quitxalla cada vegada n'és menys protagonista, ja ho ha sigut fent cagar el tió, rebent regals de Sant Nicolau, de l'Arbre Nadal, i amb joguines mig espatllades de fer-les servir les setmanes anteriors. Una tanca, la tercera, en franca devaluació, en concordança amb la fragilitat de l'estructura familiar tal com fins ara la coneixem i molt relacionada amb una societat industrial i amb necessitat de mà d'obra segura, barata i amb sensació de por i d'evitar la incertesa, segurament una altra setmana hi podem badar.
Per la meva part, i per a l'any 2020, a més dels millors desitjos per a tothom, vull compartir, avui, el meu neguit secundari a un dubte (cal esmentar que dubtar és força saludable malgrat que instal·lar-se en el dubte i aturar-s'hi ens fa mal) el dubte que el Badar que compartim sigui profitós i ens ajudi a fer-nos créixer en el coneixement i dubtar sense sobredosi.
