C iutat de Mal, un títol que remet a la capital de Mallorca, és el darrer llibre de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), un dels escriptors més singulars i brillants de la seva generació. En aquesta novel·la, que va guanyar el premi Pin i Soler, Pons Alorda va entreteixint en una successió de capítols breus la història de tres dones unides per un fil on vida i mort es troben i s'encavalquen. El destí tràgic, l'esperit de revolta i la crítica social conflueixen en un text amb un ritme narratiu trepidant situat en un món imaginari ple de ressons del nostre i on és notori un diàleg constant amb la tradició. El desig («un llevat que neix a la mirada i a la pell»), l'instint de supervivència, el qüestionament de l'ordre arbitrari establert hi són recurrents. Pons Alorda ens presenta a Ciutat de Mal un món futur on sempre neva i que és una mena de caricatura del nostre, on els aliments ja són només sintètics, producte de laboratori, un circ de deformitats, una fira de les vanitats, però ens adonem que no tot hi és tan irreal com sembla, perquè són evidents les connexions amb la nostra societat. Pons Alorda, per exemple, hi retrata un carrer comercial, l'Artèria, que recorda els de les nostres ciutats. S'hi refereix així: «Tot són criatures que entren dins tendes i miren i s'emproven pedaços, i perden el temps, i compren, i compren, i compren. Consumeixen en agitació per fer callar la mortaldat. (...) L'espectacle és absolutament desolador: un munt de formes mòbils encadenades a les seves coses, es pensen que són seves, però mai no ho seran, perquè l'única cosa que posseïm és la mort.» L'autor ens estira cap a territoris literaris que transgredeixen les convencions de la racionalitat i que ens acosten al vertigen de l'absurd que associaríem al món kafkià o al Màrius Sampere d'El gratacel, però des del vitalisme característic de Pons Alorda: «Tu saps que s'ha d'aprofitar cada moment». Ens trobem en aquest cas davant d'una obra que ens atrapa des del primer moment en un laberint oníric d'esdeveniments inquietants. Ciutat de Mal és, però, també un llibre on l'escriptor reflexiona constantment sobre el sentit i la naturalesa de la literatura. Ho fa ja des del principi: «Per mi escriure és la salvació» i una mica més endavant quan afirma: «No, no s'ha d'escriure des del realisme, sinó des d'un punt de fuga que s'escapa», però és ja cap al final, quan el personatge de l'escriptor es desinhibeix, que trobarem pàgines que constitueixen una veritable declaració de principis: «Jo crec que la passió és l'única manera que tenim de veure realment el món», «Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent...», «tinc incontinència, tinc eufòria, tinc imaginació, tinc exaltació...», «somniar és una de les moltes maneres de conformar la realitat a partir dels seus immensos fragments desencaixats». Llegir Ciutat de Mal és una aventura fascinant i una invitació a una lucidesa inconformista: «No vivim les coses tal com són sinó tal com som».