És una evidència inqüestionable que el continent europeu ha estat durant segles qui ha tallat el bacallà de la geopolítica mundial. Òbviament altres zones del planeta també han tingut la seva força i llurs àrees d'influència, amb la presència de cultures potents i grans imperis; per exemple, a l'Índia, la Xina o el Japó. Cal admetre que la tradició clàssica grecollatina, que beu també de fonts culturals anteriors com les de l'antic Egipte i de Mesopotàmia, ha estat qui hi ho ha vertebrat globalment tot. Els vells pobles de la riba mediterrània, amb l'aportació oferta pels nòrdics, després de la caiguda de l'imperi romà cap al segle V, han dominat el món i han estat els qui han colonitzat i han arribat a tots els racons planetaris per imposar-hi les seves creences i, sobretot, el mode de vida occidental. No és, però, un espai homogeni. Ben al contrari, hi ha tradicions culturals diverses en un espai geogràfic relativament petit. I les guerres per imposar influència i, al cap i a la fi, conquerir territoris veïns fins ben bé la Segona Guerra Mundial han estat constants. Per això l'atles polític on es representen els estats amb colors diferents és el resultat, poc o molt, d'aquests repetitius conflictes bèl·lics, atiats no tant pels diversos pobles existents com per les seves elits, mogudes pel seu supremacisme i els interessos econòmics.
La creació de la Comunitat Econòmica Europea, primer, i després la Unió Europea que avui tenim ens ha portat a una certa identitat general. Perquè, a més de compartir un continent més o menys ben travat i delimitat geogràficament (amb tots els fluxos mercantils que s'hi mouen), la tradició clàssica a la qual abans he al·ludit, a la qual cal afegir de l'edat mitjana ençà l'important paper de la religió judeocristiana, n'ha format un pòsit singular. Un laboratori d'idees, tradicions artístiques i culturals, assajos comercials i científics que ha excel·lit molt més que en altres parts del món. I que políticament ha portat -almenys formalment i amb diferències substancials al seu propi si- a un respecte formal per la democràcia i els drets humans. Gràcies a aquest fet tenim la recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea contra l'Estat espanyol en l'afer dels presos polítics catalans, que clarifica la voluntat que som també una comunitat europea de ciutadans lliures, no pas uns mers súbdits d'un estat que en forma part.
Però avui no vull avançar per aquí. Sinó advertir que observo que aquesta societat multicultural en què s'està convertint Europa pot arribar a ser un espai amorf, sense personalitat i només un gran mercat o parc temàtic proveïdor de serveis. I un lloc on determinats estats (alguns de la part oriental i Espanya en són un exemple) hi van a treure'n rendiment sense gaire més implicació. La fugida del Regne Unit no és, doncs, una bona notícia, perquè és símptoma d'una manca de generositat mútua i de no haver tingut el valor d'haver desmantellat a temps, quan es podia, el poder dels grans monopolis econòmics i la classe política que els dona cobertura. Perquè no pot ser que tot giri només a l'entorn de la gestió monetària i els interessos estatals. El respecte escrupolós a la personalitat cultural diferenciada de cada nació (no la confonguem amb l'estat!) hauria de ser molt més valent i evident. Un llibre de fàcil lectura que ens explica aquest panorama econòmic preocupant és el de Ramon Tremosa Què fan els bancs centrals! Sobre la injecció massiva de diners i el deute més alt de la història, d'editorial Pòrtic.
Hi ha vida més enllà dels diners!
