La política és, tot sovint, una feina per als equilibristes. A vegades s'ha de passar la maroma, i corres el risc de caure daltabaix. Només hi ha una posició més còmoda en aquest panorama: la dels partits condemnats a la irrellevància, els més petits, aquells que no tenen cap influència però que es poden permetre el luxe de la puresa virginal. Sembla que a alguns ja els agrada ser minoritaris tota la vida i no haver de posar mai a prova el seu programa de govern: així es permeten el gust de criticar tots els altres. Però, fet i fet, la vocació natural de qualsevol projecte polític és arribar a governar i, si això no és possible, almenys tenir l'oportunitat de condicionar els qui tenen la majoria més àmplia.
Això darrer és el que li passa a ERC, que ocupa un espai en l'arc parlamentari espanyol que li ha permès jugar un paper determinant en la formació del futur govern. Més que «permetre-l'hi», en realitat l'hi ha «obligat», perquè el seu vot continuava essent decisori encara que no hagués volgut entrar en el joc de les negociacions. Tenir aquesta capacitat de decidir el futur govern és, alhora, l'oportunitat somiada i temuda per qualsevol partit polític, perquè la resolució que prengui tindrà efectes entre els seus electors, que avalaran o no la decisió dels seus líders.
Vagi per endavant que tots els qui estan en contra d'una abstenció o d'un vot favorable d'ERC a la investidura de Pedro Sánchez tenen una pila d'arguments per pensar d'aquesta manera. Tothom sap que, en aquests moments, no hi haurà un referèndum d'autodeterminació per als catalans, ni els presos sortiran demà de la presó, ni els exiliats podran tornar de seguida, ni es revertirà d'un dia per l'altre el mal tracte endèmic de l'Estat envers Catalunya. No crec que, en això, ningú s'enganyi. Les coses són així, i no les canviaria ni un president del govern que fos més de fiar que Pedro Sánchez.
El tema, doncs, ha estat si calia explorar o no una vida possibilista de reforma d'algunes coses o d'un canvi de clima polític a l'Estat espanyol. Hi ha molts catalans que tenen clar que no, que de cap manera: si no ens donen allò que és just, qualsevol conversa o qualsevol negociació és baldera i contraproduent. I després hi ha els qui, admetent algun tipus de negociació, trobaran massa poc qualsevol cosa que se'ns doni.
Personalment, he estat partidari de l'intent de negociació o d'entesa entre ERC i la suma de PSOE i Podemos. No cal que expliqui per què, ja que els arguments també són prou coneguts. I no sols pel que pugui tenir de bo per a la causa catalana, sinó pels beneficis que es poden derivar d'aquest pacte d'esquerres, amb mesures concretes de caràcter social que, encara que tampoc no siguin tan extraordinàries, em sembla que van en la bona direcció. Una altra cosa és si els termes exactes del pacte, quan els coneguem, ens acaben de fer el pes o ens deixen un regust excessiu d'insatisfacció.
El que he trobat a faltar en el debat d'aquests dies és que els independentistes contraris a la negociació i al possible pacte argumentessin millor els avantatges que veuen en la seva posició. Perquè l'alternativa ja la coneixem: o unes noves eleccions o un govern molt més clarament contrari a les pretensions de Catalunya. He llegit un munt de crítiques a la possible entesa, moltes d'elles carregades de raó, però molt poques explicacions de per què seria millor per a nosaltres un govern més clarament hostil a Catalunya. O dit d'una altra manera: per què la tesi de la famosa frase «com pitjor, millor» té alguna base sòlida de sustentació. Perquè, és clar, no es tracta d'amagar l'ou, sinó de comprometre's, en un sentit o en un altre, i explicar al conjunt dels catalans els avantatges i els inconvenients de cada opció.
