No és gens positiu que en una negociació amb el partit que possiblement governarà l'Estat, la part catalana estigui representada per un sol partit independentista. No és positiu però aquesta és la situació, que no és nova perquè la llista de discrepàncies entre ERC i l'espai postconvergent ja és molt àmplia i hi estem massa avesats. I més quan hi haurà aviat eleccions al Parlament de Catalu-nya, que algun comentarista situa dins del 2020 que acabem d'encetar. Cal recordar que la pugna entre pragmatisme i radicalisme és universal i afecta tots els àmbits. Però que, malgrat les renyines internes, tot l'independentisme català manté com a objectiu irrenunciable la defensa del dret a l'autodeterminació i la consecució de la independència. Potser Pedro Sánchez no ho té clar però a Catalunya l'autonomisme va morir definitivament un dia concret: l'1 d'octubre del 2017. Per tant, ja veurem com es concretarà l'acord entre ERC i PSOE, què en resultarà realment i fins quan el combatran a fons molts dels mateixos barons del PSOE, la troica de l'extrema dreta espa-nyola i els poders fàctics de l'Estat, que ja tronen indignats. Poques vegades una abstenció en una votació haurà estat tan reprovada, tot i que les seves conseqüències plantegen moltes incògnites. Es portarà realment a terme una negociació directa entre el Govern català i el de l'Estat? Hi haurà, tal com s'ha anunciat, un referèndum final sobre els acords que teòricament s'aconsegueixin? I aquests hipotètics acords tindran una importància tan gran per ser avalats per mitjà d'un referèndum? Durant la negociació es parlarà de debò de tot? També del dret a l'autodeterminació? Hi haurà un sistema efectiu per fer complir els acords presos? En resum: una arriscada aposta d'ERC que aviat veurem com es desenvolupa.

En aquest moment Europa és el gran malson de l'espanyolisme recalcitrant, sobretot d'aquells sectors que estaven segurs que la justícia europea no gosaria contradir les decisions dels tribunals espanyols. Ja s'ha vist no era així i que creixia l'impacte dels pronunciaments favorables als presos polítics i exiliats. Un nou cas ha estat la decisió de la justícia belga de suspendre el tràmit de les euroordres contra el president Puigdemont i el conseller Comín, reconeixent la seva immunitat pel fet de ser ja diputats europeus de ple dret i deixant la resolució final al Parlament europeu, si és que la justícia espanyola presentava un suplicatori per jutjar-los. Alhora, mentre creixen les sentències positives dels tribunals europeus, també ho fa la internacionalització del conflicte. En trobem bona prova a Euronews, mitjà de comunicació centrat en informació europea, que ha destacat els deu esdeveniments que han canviat Europa en els darrers deu anys, un dels quals considera que és literalment «La lluita per la independència de Catalunya».

Tot plegat ha produït un esclat de suports a l'Spèxit, la plataforma que propugna la sortida de l'Estat espanyol de la Unió Europea argumentant que no es pot tolerar que tribunals estrangers decideixin el contrari del que han sentenciat els tribunals espanyols. Igualment, els mitjans de comunicació que podem suposar ja publiquen duríssims pamflets contra Pedro Sánchez per haver negociat amb els independentistes catalans i bascos. Mentrestant sorgeixen noves amenaces immediates: la Junta Electoral Central decidia ahir la inhabilitació del president Torra. I no reconeixia la immunitat d'Oriol Junqueras com a diputat europeu. Altre cop el xou polític de sempre: una de les raons que justifiquen precisament que l'independentisme guanyi cada dia més partidaris.