Església romànica del segle XII, al terme municipal berguedà de Santa Maria de Merlès, també anomenada Sant Miquel Vell, encara que les primeres notícies documentades que ens arriben sobre Terradelles daten del 1011, i refereixen la construcció d'un temple. Tanmateix no és fins al 1063 que apareix el nom de Sant Miquel en una relació d'esglésies del bisbat de Vic. Església que era dins del terme del castell de Gaià, pertanyent al comtat de Manresa; i, en intervals alternatius en el temps, fou parròquia i sufragània de Santa Maria de Gaià.
Aquesta església té una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, culminada per un absis semicircular orientat a llevant, quasi tan ample com la nau, i cobert amb una volta de quart d'esfera. La conjunció de la nau amb l'absis es fa per mitjà d'una degradació proporcionada per un arc de mig punt amb dovelles. Al bell mig de l'absis hi trobem una obertura de doble esqueixada coberta per un arc de mig punt, mentre que la coberta exterior és amb teula àrab.
La porta d'entrada s'obrí el 1672, tal com es pot llegir en la seva llinda, i es troba al mur de ponent, sota una finestra d'arc de mig punt amb dovelles i, més amunt, la façana conclou amb un campanar d'espadanya amb doble obertura molt modificat, però ambdós elements arquitectònics moderns no desentonen gens ni mica en el conjunt; ans al contrari, donen a Sant Miquel Vell uns trets absolutament diferenciats i inconfusibles, que sense ésser del romànic, completen tot el conjunt de forma respectuosa i fugint d'imitar ni confondre's amb res.
Els murs de llevant i de ponent s'enlairen més amunt de la teulada a dues aigües amb teules àrabs, la qual cosa fa que l'edifici tingui un bleix subtil que intriga l'observador que queda captivat per la bellesa d'aquests carreus tallats amb elegància. Tanmateix algunes de les intervencions que s'obraren a Sant Miquel de Terradelles no foren del tot reeixides, com el tapiat que es feu de l'absis per emprar-lo com a sagristia el 1838, l'enguixat de l'interior del temple o l'abandó que patí, sobretot, quan el 1887 es construí una nova església que té el mateix titular i, per tant, el mateix nom; per la qual cosa, l'anomenat Sant Miquel Vell es va convertir en un magatzem fins a la seva restauració el 1970, escomesa per la Diputació de Barcelona, uns treballs que es prolongaren al llarg de dotze anys.
Sant Miquel Vell és un veritable tresor que ha arribat als nostres dies potser amb la intervenció de l'arcàngel en cap dels exèrcits celestials, el príncep de tots els àngels i el protector de l'Església universal; aquell que porta les balances per pesar la bondat de les ànimes; qui segur que es va commoure del declivi en què es trobava aquest temple que li havia estat dedicat i en va propiciar la restauració.
Aquesta església està isolada, sense cap altra prolongació ni afegitó que no sigui l'entorn natural, en qual es troba perfectament acoblada i inserida, en una harmonia perfecta i una complementació absoluta, i com a paradigma de construcció perenne i intemporal.
Sant Miquel de Terradelles, amb la seva miraculosa recuperació i restauració, és un testimoni viu del patrimoni arquitectònic i espiritual del Berguedà, com si hagués estat possible desafiant els contratemps i l'adversitat amb el crit de guerra que pronunciaria el titular del temple en enfrontar-se amb l'Avern i que s'ha convertit en la significació del seu propi nom: «Quis ut Deus?».
