Quan tothom encara és capaç de comptar els dies d'aquest any sense haver-se saltat cap dels seus bons propòsits, jo penso en el pes dels llocs i en la necessitat de triar encertadament on passarem els propers mesos. Hi ha petons lligats per sempre a un indret, petons que no haurien estat els mateixos sense aquell vent d'hivern de cara ni el sol ponent-se a l'esquena. Hi ha abraçades decisives -de principi o de final- que gravem en ferro i que estan íntimament lligades a una rajola de carrer, a un banc, a una habitació. Hi ha llocs que ens acompanyaran per sempre perquè ens han transformat. I també, com no podia ser d'altra manera, hi ha llocs tabú, prohibits, temuts, als quals no vols tornar.
Dino en una ciutat on mai havia estat i que, d'ara en endavant, ja no em serà aliena. M'hi lliga una història. Miro a través de la finestra de l'establiment els desconeguts que transiten per una plaça que desprèn una harmonia idíl·lica. De conte. Les busques del rellotge de la torre compten les últimes hores d'un any que no és res més que una successió de llums i ombres, de dies i nits que transformem en números per la necessitat imperiosa d'ordenar-nos les vides. Com si així fos tot més fàcil. Els dols. Les malalties. Els comptes enrere. Les esperes. Mentre observo confirmo la meva teoria: hi ha només sis tipus de persones i totes s'assemblen, amb petites variacions, al model original. A tots els pobles sempre hi ha un senyor que podria ser germà del meu veí, una senyora que camina com l'amic que fa temps que no veig, algú que somriu igual que la meva germana o que té el posat de la meva àvia o el timbre de veu d'aquell cantant. Fantasiejo amb la idea que algú d'aquests desconeguts em mirarà i, en fer-ho, no em veurà a mi, sinó algú altre. Algú altre que potser estima. I li haurà saltat el cor sobtadament i s'haurà emocionat a través meu. I després trucarà a aquest algú o li enviarà un missatge breu. «Bon any nou!», li escriurà. O «Et dec un cafè», amb una emoticona de careta somrient.
Em serveixen un cafè excel·lent amb un terròs de sucre -res de sobrets- que em fa pensar en totes les coses senzilles que desitjaria que passessin l'any vint -l'any vint vint. Que el cafè sigui calent, parlar i que em parlin mirant-me als ulls, que l'aigua del mar sigui freda, que el blau sigui blau, que el tomàquet sigui sucós, que no s'acabin la xocolata ni les galetes, que pugui anar i tornar tantes vegades com vulgui, que em deixin fer, que em deixin ser, valorar l'amor que tinc, no el que voldria tenir, observar molt, caminar molt, escriure més, que em llegeixis sempre. Estranyament cada gener penso que encara ho tinc tot per fer. No sé fins quan durarà aquesta sensació. Seria bonic que el moment de fer fos aquest i la ciutat, aquesta.
