El psiquiatre Josep M. Reguant i Joan Casanova, de la casa Casamitjana, propera a la creu del Perelló, on va morir Ramon Vila Capdevila, Caracremada, van explicar les vivències de la seva mort. Reguant acompa-nyava el pare, metge de família de Sallent i forense, que li va fer l'autòpsia. Dues vivències que no s'han escoltat mai conjuntament, llevat del 15 de desembre passat a Castellnou de Bages, amb un nombrós públic. Casanova el va veure mort i un guàrdia civil li va demanar un vehicle per anar avisar els superiors: «Amb moto, em va fer anar a la caserna de la Guàrdia Civil de Balsareny per explicar-los-ho». Al cap de mitja hora, tot es va omplir de guàrdies civils. «A les quatre de la tarda van tornar a venir, per portar-lo al cementiri. Tenia tractor i remolc, malgrat el mal camí, me'l van carregar dalt i després el vam deixar sobre el cobert d'una casa on no hi havia ningú, i me'n vaig anar cap a casa». El pare de Josep M. Reguant va intervenir de matinada quan els van trucar a la porta. «El pare em va avisar per si volia anar-hi. En arribar-hi vam veure que Ramon Vila tenia una ferida a la caròtide i al femoral que va fer que es dessagnés lentament i li va semblar que va morir al cap de cinc hores». Més tard, va venir un altre cotxe de la Guàrdia Civil, d'on va baixar una senyora que se'l va mirar i va dir: «Sí, és el meu germà». L'havien anat a buscar a Berga perquè l'identifiqués. L'endemà hi van tornar en cotxe de la Guàrdia Civil, on Abel Rocha els va ensenyar un clauer: «Amb aquesta bala vaig matar en Quico Sabaté, a Sant Celoni». En tot cas el va rematar, quan ja estava més mort que viu. «Amb el pare vam pujar el cadàver i Rocha va dir: 'Vamos a ver lo que hay dentro de este individuo'. El pare va dir al que manava de la Guàrdia Civil: 'Este señor fuera de aquí'». Van fer la feina i després va ser enterrat fora del cementiri, tot i que després en ampliar-lo va quedar dins.

D'altres van aportar la seva experiència sobre Caracremada i un moviment que pel fet de perdre una guerra ha estat a l'ostracisme. L'alcalde de Cas-tellnou, Domènec Òrrit, diu que estan al centre del pas de la guerrilla, lloc on va caure Ramon Vila: «La guerra civil s'acaba el 7 d'agost del 1963 a Cas-tellnou, on està enterrat i recuperat al Museu, que li dona el sentit dels actes de reconeixement». Un audiovisual explica didàcticament la vida de Vila i l'alcalde expressa la voluntat d'afegir-n'hi un altre, més humà i directe sobre el personatge. L'exalcalde de Castellnou Josep M. Baraldés, fent referència al primer gran incendi a Castell-nou, afirma que van petar bombes, a l'entorn d'una barraca. Demostració evident que quan els maquis es trobaven cercats, tenien un dispositiu per fer volar un bon tros dels voltants. «El dia que el van matar, segons m'havien explicat a casa, al matí, la Guàrdia Civil va deixar molts agents en el recorregut de la carena. Quan es feia fosc, els van anar a recollir tocant la botzina, però en van deixar tres». D'altres testimonis confirmen que sempre es desplaçava de nit, hi hagués lluna o no. «Aquell dia n'hi havia molta», recorda Casanova: «Vaig passar per la zona on hi havia la Guàrdia Civil, però no es deixaven veure, i ni tan sols em van dir res». Un altre testimoni afirma i Casanova confirma que els guàrdies civils estaven amagats en una mata. Una altra guàrdia estava darrere d'una pedra, assenyala un altre testimoni que afirma que el pare de Casanova li va ensenyar el lloc exacte. «La pedra la tinc jo a casa», diu Josep M. Baraldés, fill de la casa pairal de la Sala.

L'acte va ser conduït per Josep Cara, secretari del Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, de Berga. Per a ell, el maquis no és una forma de lluitar nova, sinó una quotidianitat lligada al moviment obrer des de l'inici dels sindicats: una guerrilla majoritàriament llibertària, com a mètode organitzatiu. Funciona per grups d'afinitat amb gent que es coneix del sindicat, la feina o el poble: es tenen confiança i actuen junts. Albert Luque Moral, secretari de la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL), esmenta el nou disseny de la guia de contingut històric GR-179 de 150 km de recorregut de Manresa a França, i convida tothom a caminar i fer esport en contacte amb la natura.