Als anys seixanta existien dues teories sobre l'univers. L'una deia que estava en contínua expansió i havia sigut infinitament petit en algun moment; l'altra deia que l'univers presenta sempre el mateix aspecte. La detecció de la «radiació de fons» va avalar les tesis dels primers, però fins llavors els segons se n'havien rigut, i un d'ells, l'astrònom anglès Fred Hoyle, va aplicar-los en to de burla la denominació «big-bang» (gran esclat). Ara big-bang és un nom seriós per a una teoria tan acceptada que fins i tot ha batejat una comèdia televisiva d'èxit, mentre que l'altra teoria, la del científic burleta, ha caigut en l'oblit. Heus aquí un exemple d'elevació d'un malnom a l'estatus de denominació formal respectable.

Un altre exemple: l'art gòtic no es deia així quan els mestres d'obra construïen les grans catedrals europees els primers segles del segon mil·lenni. Els artistes gòtics no sabien que eren gòtics; eren només constructors, escultors o pintors de retaules. La paraula «gòtic» per referir-se a aquesta època artística tan fecunda la va utilitzar al segle XVI el renaixentista florentí i historiador de l'art Giorgio Vasari per denigrar unes formes que considerava grolleres i feixugues en comparació de les fineses italianes. Considerava que les catedrals franceses o alemanyes eren pròpies dels «gots», és a dir, dels bàrbars que van ensorrar l'Imperi Romà i van liquidar aquella esplendor clàssica que els renaixentistes com ell -també va ser pintor i arquitecte- intentaven recuperar. Avui la gent fa cua per visitar els monuments gòtics i quan s'incendia la catedral de Notre-Dame de París sembla que s'ensorri el món.

Podem pensar en aquestes paradoxes quan admirem un documental que explica el big-bang amb artístiques animacions, o quan ens caigui la bava davant les vidrieres de la Sainte-Chapelle de París o les proporcions de la Seu de Manresa. Recordem llavors que aquestes obres van ser batejades com a «gòtiques» per gent que no les estimava, i en conseqüència, agafem-nos amb calma els epítets que els nostres enemics ens encolomin (dins uns límits, naturalment); si els nostres fruits són positius i memorables,un dia aquell malnom designarà una cosa bona i digna de valoració, i haurem guanyat.

En conseqüència, no s'estranyin si alguns epítets que aquests dies volen com ganivets als debats polítics català i espanyol acaben convertits en sinònim de virtut i grandesa.