Prevenir sí que serveix. Si les administracions prenguessin decisions d'una forma àgil, els que vivim en aquestes comarques ens hauríem estalviat desenes i desenes de morts a la carretera C-55, la que des de fa 45 anys uneix Abrera amb Manresa i que ha estat un autèntic calvari. Ara és una tortura i un despropòsit circulatori en espera d'un desdoblament utòpic i un alliberament del peatge que veiem lluny, però els límits de velocitat i les barreres separadores estan servint per a allò més transcendent, que és salvar vides. Únicament caldria repassar l'hemeroteca per constatar les queixes reiterades, sense escoltar, perquè es prenguessin mesures dràstiques en punts negres molt identificats. Sempre s'ha deixat tot a mans de sant Cristòfol, que fos ell qui protegís els vehicles i els seus ocupants.
Per actuar no caldria esperar que es repeteixin els accidents mortals. Prevenir sempre té sentit. Ha costat, però la reducció de la sinistralitat entre Monistrol de Montserrat i Manresa és, en els darrers mesos, molt significativa a partir de la implementació de mesures contundents. És evident que actualment la carretera se satura encara amb més facilitat i freqüència i que, davant de qualsevol avaria o accident, el col·lapse passa a ser monumental. Millor el col·lapse que una sola víctima.
Han hagut de passar quatre dècades i múltiples famílies destrossades i ferits de tota mena perquè polítics i tècnics de carreteres agafessin el bou per les banyes. En el documental CarRatera, presentat el 2016, es deia que el nombre de morts a la C-55, des de l'any 2000, era de 107. Si aquest nombre de defuncions hagués estat fruit d'un accident aeri, la indústria aeronàutica s'hauria sacsejat de dalt a baix per detectar el problema i trobar la solució. Els governs de la Generalitat han estat ben poc sensibles a aquesta i altres carreteres de la Catalunya Central. I, a hores d'ara, tenim carreteres molt noves, com la C-37, la que va de Manresa a Igualada i Vilafranca, plena de paranys i que necessita que s'hi inverteixi en seguretat. Aquí ja tornem a anar tard, ja tornem a pensar en famílies destrossades.
Hi ha una part de la sinistralitat vinculada al factor humà. Conducció temerària, alcohol, drogues o indisposicions fulminants generen accidents, però les mesures de seguretat de la via són indispensables. Els motoristes tampoc no han vist fins fa ben poc que l'administració de carreteres no s'ha decidit a posar noves barreres de seguretat que els protegeixin en cas de caiguda. Per què tarda tant l'administració a donar la resposta adequada que salva vides? És una pregunta que massa cops no té resposta i, de vegades, el subterfugi del cost econòmic. La prioritat és, sens dubte, la vida de les persones.
S'ha acabat el 2019 i s'han fet molts balanços. Com sempre, pluja de dades, moltes impossibles de retenir. 1.098 morts a les carreteres de l'Estat, el 7,6% menys que el 2018; 171 a Catalunya i una reducció de l'11,4% en el darrer any. Dades positives, però encara molt negatives. Gairebé no se n'ha parlat, però per primera vegada, i d'ençà que es compten els accidents de trànsit, no hi ha hagut cap víctima mortal que anés en autobús. Conclusions: els vehicles milloren i incorporen cinturons de seguretat per a tots els passatgers i els xofers són conscients dels límits de velocitat i de les hores de conducció. I l'última conclusió: el factor sort també hi té alguna cosa a dir, i si no que ho diguin als usuaris de serveis de bus a la capital que massa vegades veuen com una part del passatge va dret i en espera que sant Cristòfol hi faci alguna cosa més que els que redacten les lleis. Surrealista que als busos interurbans tothom hagi d'anar amb el cinturó posat i, a la vegada, es pugui anar dret al passadís.
