El director de l'oficina bancària (abans) era una figura molt propera a les famílies. En èpoques anteriors era com el metge de capçalera, el professor de la canalla o el botiguer que aconsellava la millor fruita i fiava. Algú de confiança. Aquesta referència a la melancolia de les caixes se'n va molt enrere, ho admeto. És del temps en què comptàvem amb pessetes i posar-ne cinc mil a termini et donava dret a obtenir un vinil amb els últims èxits de la Trinca. Als pobles grans hi havia com a màxim dues sucursals. Als petits, ni una. Si de cas, un corresponsal d'un parell de tardes per setmana. Fent un bon salt temporal, de cop i volta molts baixos dels carrers principals es van omplir d'entitats (dites d'estalvi per dissimular) amb tota mena de colors corporatius i noms estrambòtics competint amb les de sempre. A les portes d'entrada hi van encaixar unes taquilles impersonals i desconegudes aleshores que en van dir caixers automàtics. Eren a tot arreu. Ens aplicaven un concepte nou anomenat comissions si fèiem servir el primer a l'abast amb la targeta màgica. Al fons profund de la meva memòria hi ha un record d'un temps que no en cobraven. I a més, pagaven interessos pels estalvis, fossin milers o milions de pessetes. Al cap d'uns anys va arribar tot «allò»: es va obrir una escletxa de la porta de l'infern. Fa deu anys ens amenaçaven de fer fallida i arrasar-ho tot. Els van rescatar amb diners públics i el bonàs que era el director o aquella noia simpàtica fent d'interventora havien venut una porqueria anomenada preferents a padrines, avis i avars moderns.

Ara toca un altre bany de realitat. És possible que alguns s'escandalitzin amb el que escriuré, però, ara i aquí, la seva activitat és un mal negoci. És així i els responsables només ho reconeixen amb la boca petita. Només cal mirar les seves cotitzacions borsàries i els marges amb els quals treballen. Més enllà de les darreres absorcions i concentracions, una de les mesures aplicades és un replegament imparable d'oficines d'atenció al públic. Seleccionen els clients segons el seu valor per a ells, igual que qualsevol altre negoci privat. Acomiaden (voluntàriament) treballadors per milers. La banca no és ni un servei bàsic ni públic. Una dia tanquen una urbana d'un barri popular a Berga, un altre abaixen la persiana a Vilada i ara valoren tancar l'última del centre històric de Manresa.

Les víctimes finals d'aquest canvi estructural, definitiu i imparable són els més desafavorits, entre ells, la gent gran. Com sempre. Per a ells és pràcticament impossible viure sense una sucursal no virtual. Per ingressar una pensió cal un compte corrent, per domiciliar el rebut de la llum i tota la resta de tasques tedioses per viure al món d'avui. Molts ancians són els últims que encara es pensen que «els del banc o la caixa» juguen al seu favor. Quan hi anaven aprofitaven per comentar al caixer humà el temps, el partit o la cavalcada reial mentre els posaven la llibreta al dia. No són rendibles. Són una càrrega. Fins i tot si tenen alguns estalvis, és un material sense interès per a les entitats financeres. De moment, tenen tots els diners que necessiten i a poc cost. Moltes d'aquestes persones d'anys, sigui per generació o per les xacres de l'edat, no se'n surten amb un terminal i encara menys per internet. Les cues les han de fer a peu dret i acaben reconduïts a l'oficina automàtica vulguin o no. Els pocs empleats que aniran quedant s'hauran de dedicar a les empreses de dimensió i als crèdits majors. I els jubilats entestats a passar una estona allà dins cor-reran el risc de sortir-ne amb qualsevol andròmina de dubtosa utilitat. Pagada a terminis, això sí.