Ves per on, a Madrid, els membres del Congrés dels Diputats, els observadors i el públic en general acaben de descobrir, estupefactes, l'amarga recepta de l'estil parlamentari de la tríada PP/Ciudadanos/Vox que a Catalunya coneixem tan bé. Crits, exabruptes, insults, rebequeries, interrupcions contínues... tot això ja ho vam tastar els catalans en els debats parlamentaris d'ara fa un parell d'anys. Ara els falta només conèixer la segona part d'aquest nou estil parlamentari, cridat a tenir sens dubte una llarga vida: el filibusterisme, és a dir, el bloqueig continu de les iniciatives del govern o de la majoria a base d'utilitzar tots els mecanismes, previstos o no al reglament de la cambra, per tal que les decisions parlamentàries es vegin contínuament obstaculitzades o s'endarrereixin setmanes i mesos. Però això, no en dubteu, vindrà de seguida, tan bon punt el nou govern de coalició presidit per Pedro Sánchez presenti al ple les seves primeres iniciatives.
Durant molt de temps, molts de nosaltres ens havíem queixat d'aquest estil tavernari i aspre que vam haver d'aguantar dia rere dia. Llavors, algunes veus dels qui ara governen a Madrid ens deien que això era la conseqüència de la voluntat rupturista dels sobiranistes, de l'intent de forçar la legalitat vigent per assolir la independència. I nosaltres intentàvem fer-los veure que una cosa no tenia res a veure amb l'altra: una cosa era la discrepància política i el debat apassionat o dur de les propostes respectives i una altra de molt diferent era l'estil amb què es volien boicotejar les propostes de la majoria parlamentària, a base de crits i insults continus que convertien la cambra en una olla de grills o en una taverna.
Fa una colla d'anys, alguns de nosaltres havíem conegut i practicat un estil parlamentari diferent. Recordo el temps, per exemple, en què al Parlament de Catalunya pràcticament tothom parlava en català, perquè fins i tot els diputats castellanoparlants assumien aquesta pràctica com un acte de deferència i complicitat amb la llengua pròpia del país, que ells també feien seva. I recordo el temps en què fins i tot un Aleix Vidal Cuadras llavors portaveu del PP fustigava amb gran duresa el govern de Jordi Pujol respectant en tot moment els torns, les paraules i un estil finalment respectuós envers els altres grups parlamentaris, per severíssima que fos la seva crítica de fons. Més endavant, aquest diputat va abandonar aquest estil i darrere seu els qui van succeir-lo van anar adoptant la via de la castellanització, de l'esbroncada i de les males maneres que potser ha tingut la seva màxima representació en el model de Ciudadanos. Aquest darrer partit ha portat fins al paroxisme el model que ara ha resultat tan escandalós al Congrés dels Diputats.
I així continua, el partit d'Albert Rivera i Inés Arrimadas. La nova portaveu ha tingut com a objectiu principal de la seva tasca durant el recent debat d'investidura aconseguir que diputats d'altres partits traïssin el programa amb què es van presentar i votessin en contra del que votava el partit en el qual estan afiliats. Aconseguir l'anomenat «tamayazo», vaja. Un objectiu tristíssim, indigne de qualsevol partit animat per algun ideal i algun programa que pugui merèixer l'aprovació dels ciutadans. El pretext d'aquest propòsit ja el coneixem de sobres: salvar Espanya, és clar, evitar l'aliança impia de rojos i «rompepatrias»...
Així és que ja ho han après, al Congrés. Amb el que hem vist aquests dies, podem augurar en el futur proper un estil de debat parlamentari que, qui sap, potser fins i tot arribarà a superar la vergonya aliena que ja ens vam haver d'empassar els catalans a l'hemicicle del Parc de la Ciutadella. És l'extrema dreta, vociferant i delerosa de la sang que ensuma al voltant del nou govern espanyol. Que trist i penós, tot plegat.
