El debat d'investidura va deixar un regust amarg. Després de tants mesos sense govern els ciutadans no ens mereixíem aquell lamentable espectable, però per treure una cosa de profit almenys tenim president. Aquest cop Pedro Sánchez Pérez-Castejón va ser capaç de construir un acord amb múltiples forces. Per un costat socialistes, neocomunistes, federalistes i democratacristians s'apuntaven al sí d'un govern de coalició. Republicans, independentistes bascos i gallecs deixaven amb la seva inhibició que la formació de govern comencés a caminar. Per l'altre costat, la dreta amb les seves diferents cares va dir que no amb tota contundència. Va ser la dreta extrema, els neoconservadors, els ultraliberals i les dretes regionalistes. Amb aquests s'hi ajuntaren els nous convergents i els seus nets de les CUP.
Fet i deixat estar, no va passar res que no estigués en el guió, tot i que no deixa de sorprendre que al temple de la paraula tot siguin crits, insults i negar-se a escoltar els arguments dels altres, fins al punt que Adolfo Suárez fill, membre de la mesa, va donar l'esquena a l'orador de Bildu, sens dubte un fet sense precedents que no pot ser passat per alt. A mi, com a antic diputat, em va semblar d'una falta de respecte a la institució que ell ara representa, fet que topa amb els difícils moments en què el seu pare, fill del «movimiento», va plantar cara als colpistes el 23-F. Qui es pensa que és aquest personatge? Potser es creu que és allí, a la mesa de tots, pel seu mèrit i capacitat?
Dit això, que no me n'he pogut estar, el més transcendental del debat van ser les intervencions del Partit Popular i d'Esquerra Republicana de Catalu-nya, no per previsibles, menys inconvenients. Els dos van fer intervencions de cara a la galeria, per tenir contents els seus votants més radicals, però així no poden seguir. Tots dos partits han de decidir a què juguen en un futur pròxim i cada cop els queda menys temps.
ERC ha de decidir si continua a la muntanya del Sinaí acompanyant els convergents o vol ser part de la solució a Catalu-nya. Ells ho deuen saber, però abans de tres mesos hauran de decidir, i aquest cop de manera clara i inequívoca, ja que sense el seu vot no serà possible aprovar els pressupostos. És evident que no ho tenen fàcil i que els serà molt difícil fer el gir però no els quedarà més remei si no volen tenir la situació a Catalunya empantanegada fins a la fi dels temps. En aquesta legislatura, de manera molt probable no solucionarem el tema, no crec que estiguem en condicions, però podem començar a caminar per resoldre'l.
I l'altre, el Partit Popular. Aquests també hauran de decidir més d'hora que tard què volen ser. Volen ser el partit conservador espanyol i per tant participen en l'elaboració de propostes de solucions als diversos i múltiples problemes reals de la societat? O, en canvi, continuen seguint la marquesa en la seva competició amb el del cavall per veure qui és el guàrdia de les essències pàtries? Si és la segona, tenim tots mala peça al taler, passarem moltes hores escoltant parlar de «Dios, Patria y Rey» o sobre qui té la bandera més grossa, però ni un minut de propostes de solucions. Si en canvi escullen el camí d'un partit conservador tradicional amb solvència, tot i que sigui un camí molt difícil, llarg i tortuós, al final també podran formar part de la solució.
El pacte del 78 el vàrem fer els que ens oposàvem al règim del general amb la part de la dreta que en aquell moment es va saber adaptar al món real. Ara, si volem una solució duradora del conflicte català també necessitem aquesta dreta espanyola. El menysteniment que nacionalistes catalans i progressistes catalans i espanyols vàrem tenir amb ells, en la reforma de l'Estatut, ha estat l'origen de ser on som. Cal no oblidar-ho.
