Frego amb la mà el baf del mirall del lavabo entelat per la dutxa d'aigua calenta. Si m'importés un rave la neteja hi escriuria el meu nom i amb el dit índex hi faria dibuixos. Un espiral que recordaria la closca d'un cargol, una flor amb el tronc i dues fulles, una a cada banda, una casa amb una xemeneia fumejant. He badat. El baf que havia tret torna a ser-hi. Agafo una tovallola petita i la passo per la part central del mirall. Faig tres llapissades idèntiques, tres arcs de Sant Martí transparents, que impregnen de borrissol el vidre i provoquen un xerric lleu que, al seu torn, em fa esgarrifar. Al meu davant reapareix una dona. Una mitja dona. Una dona de mitjana edat. Soc jo. No em falta cap ull, ni cap orella, ni cap braç, ni cap cama, però no em reconec del tot.
Surto al carrer i els cotxes que han dormit al ras estan com el meu mirall, opacs, emblanquinats per la gebrada. Em creuo amb altres vianants. Els que em miren ho fan amb naturalitat. Ningú nota la sensació d'estranyesa que m'acompanya. Fa ràbia. Em molesta profundament. Que no veuen què em passa? I continuo caminant i a cada pas hi veig més clar. Surt el sol i els cotxes aparcats al costat esquerre són els primers que reben els rajos de llum del dia. Com els passa als treballadors de la construcció que s'escalfen cremant fustes en un bidó rovellat, mirar com el sol, encara tímid, banya els cotxes alleugereix el meu fred. Sé quin és l'origen d'aquesta estranya ombra. Ahir em van demanar quants anys tenia i en respondre en veu alta vaig prendre consciència que ja soc gran. No gran-vella, sinó gran-no-jove. I tot plegat és tan obvi que fa vergonya reconèixer-ho. Soc una dona a mig fer. Ho noto per com s'han tornat de feixucs els somnis letàrgics. Somnis que fins quatre dies eren lleugers, fets de cotó fluix, ara pesen com plom. Malden per sortir. O per desaparèixer.
Amb el meu fill petit hem anat a la cavalcada dels Reis de Manresa. Ell mira amb la confiança absoluta de qui creu en allò que veu. Senzill. Faig l'exercici d'observar a través dels seus ulls l'arribada dels únics reis que encara espero. Intento tastar el seu somni, m'hi esforço, però no me'n surto. És cosa meva o la cavalcada de Reis de la ciutat de Manresa és cada any pitjor? Em decep: hi sobren carrosses, hi falta bellesa, hi sobren cotxes publicitaris, hi falta coordinació... És tan evident que no entenc com el meu fill no ha descobert la farsa. Malgrat tot, desitjaria que la màgia l'allargués un any més de vida perquè, com més creix ell, més gran em faig jo i, de debò, hi ha coses que valen la pena assaborir-les sense pressa.
