No cal forçar gaire la memòria per recordar «la joia del Nadal» ni tots els missatges de germanor que ens hem tornat a intercanviar a tort i a dret aquests dies imbuïts per l'esperit de les festes: -Bon Nadal!, -Bon Nadal!; -Que tingueu un bon any!,-Gràcies, igualment!; -Que els Reis et portin moltes coses... Són frases fetes que es diuen de rutina però també és cert que se solen expressar amb un desig sincer. El que passa és que molts d'aquells que no fa ni dues setmanes semblaven rendits a l'amor fratern ja han començat a acabar els tor-rons i amb la represa de l'activitat normal els ha tornat a sortir aquella bestiola que porten dins i a manifestar la seva crispació amb energies renovades. Pujava abans-d'ahir al vespre pel carrer de Sant Cristòfol, poc passada l'església de la Sagrada Família, quan vaig sentir uns crits que s'acostaven de baixada. Un motorista, arrambat a un cotxe i cor-rent en paral·lel a la mateixa velocitat, increpava el conductor amb uns grans crits que no vaig poder entendre, acompanyant-los d'uns gestos tan desaforats com si interpretés La venganza de Don Mendo. En arribar al semàfor que hi havia a pocs metres, la cridòria del motorista anava en augment i per un moment va semblar que baixaria de la moto i passaria a les mans. Tot feia suposar que la seva excitació deuria tenir l'origen en algun incident de trànsit provocat pel conductor del cotxe. Vull dir que d'entrada podia ser que la culpa fos de l'altre, però la seva agressivitat convertia en víctima el conductor i a ell li treia qualsevol raó que pogués tenir. La violència de la seva protesta ens recordava als que ens ho miràvem que de tipus com ell la ciutat n'és plena. Són gent aparentment pacífica, que et van desitjar un bon Nadal fa quinze dies, i que per un motiu insignificant poden esclatar com un volcà. Són molts els que diuen «jo també vaig anar a EGB», però surts al carrer i t'adones que justament el que fa més falta és una educació general i bàsica.
Fa pocs dies parlava amb la meva amiga Ana, de Barcelona. Divorciada des de fa molts anys, em deia que mai havia estat tan bé com ara, sola i lliure. I ho reafirmava explicant-me el que li havia dit sa germana: «Si estàs sola és perquè vols, pensa que si tu volguessis podries tenir qualsevol gilipolles». La seva germana estava carregada de raó i la frase, per molt que ens faci somriure, constata la crua realitat. D'individus així sempre n'hi ha un excedent. Potser el de la moto és a la llista dels disponibles.
