Aquesta setmana ens ha deixat Jaume Casacuberta, l'home bo i d'aspecte tranquil que, durant més de setanta anys, ha tingut Manresa i altres indrets de la comarca i comarques veïnes a la punta del pinzell. Tant és així que, a força de pintar-los, fins era capaç de reproduir les munta-nyes de Montserrat i les places majors de Manresa i de Vic de memòria. Gairebé a ulls clucs, en pocs segons i sense oblidar-se de cap agulla ni finestra. De Manresa, li agradaven les places, els racons del barri antic. I l'ambient de carrer, les flors als balcons i la roba estesa, cada vegada més escassos. Va pintar la ciutat a punta de dia, al capvespre, nevada, sota el sol de mitja tarda o després de la pluja. I sempre a peu de cavallet. La seva vista preferida, però, sempre va ser la panoràmica de la ciutat, amb la Seu, el Pont Vell i l'entorn, esguardats des de Bufalvent o des de l'estació del nord. Ho va pintar multitud de vegades, en diferents èpoques de l'any i hores del dia, sense repetir-se mai. Expert en l'art de la pintura a l'oli i l'aquarel·la, Casacuberta sostenia que Manresa és més d'oli que d'aquarel·la. «L'oli és més dur», deia. Aquesta setmana Manresa ha quedat òrfena de qui, juntament amb l'enyorat Vila Closes, més i millor l'han pintada. Avui l'ocre i el gris, colors que Casacuberta associava amb Manresa, estan de dol. I ho estan també tots els qui estimen la pintura, estimen la ciutat i han conegut l'home i l'artista. Tots dos han compartit una mirada neta i transparent, un tarannà humil i bonhomiós, una visió precisa i lluminosa, un mateix impuls vital. Deixeble d'Evarist Basiana des dels catorze anys i format com a pintor i decorador al costat de Manuel Mestres, nebot del gran Josep Mestres Cabanes, Jaume Casacuberta, que tornant del servei militar treballà com a aparadorista de Can Jorba fins a la seva jubilació, ha viscut sempre envoltat de pinzells i és innombrable la quantitat d'obra escampada arreu amb la seva ciutat com a penyora pictòrica de l'últim paisatgista.
