11 de gener de 2020
11.01.2020

Llibertat, amnistia i...

10.01.2020 | 23:45

A la primeria de febrer del 1976, la clandestina Assemblea de Catalunya va convocar a Barcelona durant dos diumenges seguits dues mobilitzacions que tothom va considerar que eren les més grans que havien tingut lloc des del 1939. El dictador Franco havia mort feia poc més de dos mesos i malgrat l'alerta policial d'aquell moment, les mobilitzacions van desbordar totes les previsions. El crit bàsic d'aquells dies era «Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia». Han passat 44 anys i les circumstàncies i l'entorn són molt diferents però dues parts d'aquell eslògan –llibertat i amnistia- són ben vigents. En canvi, la reivindicació de l'Estatut d'Autonomia ha estat del tot superada a partir d'un engany que s'ha d'atribuir directament al PSOE, nascut d'aquell «apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña» de Rodríguez Zapatero el 2003, del seu incompliment posterior, del menyspreu d'un altre membre il·lustre del PSOE, Alfonso Guerra, que es vantava d'haver «cepillado» l'Estatut i de la cirereta final: la nova i majúscula retallada de l'Estatut del 2006 que va decidir el 2010 el Tribunal Constitucional. Tots aquests fets van tenir conseqüències: el substancial creixement de l'independentisme, el referèndum de l'1 d'octubre, la repressió i el 155, els presos polítics i els exiliats, i l'exigència avui no d'un nou Estatut sinó de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Tot plegat una història aclaridora i d'absoluta actualitat que cal tenir en compte en el moment d'obrir un nou període de negociacions amb un PSOE que ha arribat al poder debilitat i havent fet equilibris de tot tipus per enfilar-s'hi.

Però no fa equilibris només el PSOE. També en fan els tribunals espanyols, embolicats en una teranyina de decisions cada cop més difícil de desembrollar i que topen frontalment amb la justícia europea. Dijous precisament, el Tribunal Suprem espanyol decidia contradir la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i considerar, per tant, que Oriol Junqueras no tenia immunitat ni havia adquirit realment la condició de diputat del Parlament Europeu. I per tant no el deixava en llibertat ni podria assistir a la primera sessió de l'any del Parlament Europeu. En definitiva, Manuel Marchena, un magistrat prou conegut per la seva intervenció en el judici contra el procés català, ha estat també ara el president de la sala del Suprem que ha pres la decisió de dijous: no acceptar ni tenir en compte la sentència sobre Junqueras d'un tribunal jeràrquicament superior. No es tracta d'una simple discrepància judicial. Representa un enfrontament directe dels sectors més reaccionaris que dominen la justícia espanyola amb els tribunals europeus, que aixecarà reaccions i tindrà efectes notables.

És també la primera complicació important per a Pedro Sánchez després de la seva investidura. La primera de les travetes. En seguiran d'altres quan vulgui implantar reformes socials que inquietin el poder econòmic. I també quan parli amb el president Torra, que teòricament ha estat inhabilitat. I quan comencin realment les converses amb l'independentisme català o quan s'arribi a acords, ni que siguin mínims, si això passa algun dia. Es preveia que el 2020 seria políticament agitat, tot i que no es pensava ningú que fos tan aviat. Però les forces del mal avancen: ho diu la COPE i l'extrema dreta, mentre pseudosocialistes com Joaquín Leguina i Alfonso Guerra ja parlen de refer el PSOE. Només faltava el suport dels tribunals europeus a Junqueras, per enfonsar més l'extrema dreta i satèl·lits en el seu propi fang judicial. Aviat s'adonaran del seu error.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit