El terrabastall és ciclopi. El final del món arriba tres vegades cada dia. Matí, tarda i nit. La matraca apocalíptica embogeix els sentits i congestiona la raó, però, per més que retronin les trompetes, per més que s'esgargamellin els heralds de la falsedat, el món no s'ha acabat. Continua girant. I sota el rebombori colèric s'entreveuen alguns fets indefugibles: històrics, ja.
El Govern ha sigut desbloquejat després de més de 250 dies d'interinitat. Dues eleccions i molts errors després, Sánchez presidirà el primer Executiu de coalició de la restauració democràtica. L'aliança lliga tota l'esquerra espanyola i crea un programa d'intens accent social i feminista. La coalició progressista té el suport actiu de la burgesia nacionalista basca i el suport passiu del segment de l'independentisme català que ha acceptat la inviabilitat del carril unilateral després del fiasco del 2017.
El desbloqueig del Govern, no obstant això, no garanteix la seva estabilitat. El més difícil encara ha d'arribar. Mantenir el pols d'un Executiu fonamentat en una majoria tan precària i inestable sembla una tasca improbable, però no impossible. El suport d'ERC al PSOE serà de difícil digestió per a tots dos. Les possibilitats d'autolesió, també.
Esquerra es deu als seus presos però també a la guerra que lliura amb la postconvergència de Puigdemont per l'hegemonia en el nacionalisme. En aquest combat, l'arma més letal és l'acusació de traïció. Res d'això és aliè a insolències com el «m'importa un rave» de Bassa. La digestió serà difícil i la principal garantia del pacte porta el ressò dissuasiu de la guerra freda del segle XX. Deixar caure la coalició d'esquerres i precipitar unes noves eleccions podria conduir a una majoria de dretes amb l'accent ultra i guerracivilista exhibit al Congrés. L'esquerra perdria el Govern. L'independentisme, la legalitat. I Catalunya, bona part del seu autogovern. La destrucció mútua assegurada.
