A aquestes alçades de la història crec que ja podem dir, sense embuts, que el projecte espanyol ha fet fallida. No sabem encara com quedarà el nou panorama peninsular, a mitjà i llarg termini, però és obvi que no ha reeixit. Per una banda, perquè es tracta d'una realitat que s'ha volgut uniformitzar des de fa segles prenent com a base la cultura de matriu castellana, davant d'una realitat, tossuda, que és rica i variada. I, als darrers temps, molt canviant i global. Per altra part, perquè els que l'han conduït amb mà de fer-ro provenen d'una estructura imperialista caduca i patètica que ja és fora de lloc. A més a més, no s'ha bastit mai un estat atractiu i eficient al servei dels ciutadans. Al contrari, les elits castellanocèntriques han tingut sempre mentalitat caçadora-recol·lectora, pròpia de les terres de l'altiplà dur i eixut, enfront del dinamisme mercantil de la perifèria marítima. I per això es va potenciar -i la literatura ho reflecteix perfectament amb la seva obra cabdal, el Quixot i la picaresca del Lazarillo- l'arramblar en lloc de produir i innovar: «Ande yo caliente y ríase la gente», diuen. Tot plegat amanit d'una espiritualitat i una religiositat que ha contaminat també els afers públics. Per això qualsevol llei o normativa s'aplica utilitzant el seu magnífic corró demogràfic i acaba sent sacralitzada, com aquesta Constitució -«que nos hemos dado entre todos» però que només van poder votar els que tenen ara més de 60 anys- de la qual només els interessa bàsicament el seu article segon. Ja sé que aquesta visió és extremadament simplista, i no tothom és així, però crec que reflecteix, malauradament, l'ADN bàsic de l'Espanya castellana.

La democràcia, de fet, va arribar-hi de fora seguint els signes dels temps, però amb poca convicció, i no s'ha anat gaire enllà de les formes. Per això tot el model autonòmic acaba sent, més enllà de les formes, una pura concessió administrativa, tal com hem pogut veure amb fets consumats als darrers temps, amb aplicació de la repressió si hom es mou del guió. La sobirania només s'entén en conjunt amb un concepte patrimonialista d'Espanya que s'han fet seu tant les dretes -aquestes amb més vehemència- com les esquerres. I davant del clam català de pacte sempre han fet com si sentissin ploure.

No cal que repetim el que passa a l'actualitat, que tothom viu i sap. S'ha judicialitzat la política (els jutges afins al règim fan ara la feina bruta dels militars) fent veure que el respecte a les lleis és fonamental en qualsevol democràcia, interpretant-les de la manera que més els convé. Només una constatació: aquest document pactat per ERC amb el PSOE a canvi de la seva abstenció a la votació presidencial crec té un estret marge de maniobra i acabarà sent l'enèsima via morta atès el tarannà espanyol.

Entre l'allau de llibres apareguts recentment faig meva una frase escrita per l'exconseller Carles Mundó al El referèndum inevitable. Del judici endavant (ed. Pòrtic): que Catalunya esdevingui un estat independent depèn, essencialment, d'allò que vulguin els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Però per assolir-ho cal molta més decisió i, sobretot, unitat d'acció entre les formacions polítiques independentistes que ho gestionen tot amb una frivolitat, un partidisme i un amateurisme que fan feredat. A veure si lloguen d'assessor un estratega internacional de debò!

Es tracta, doncs, de no barallar-nos tant i saber administrar bé els temps!