El 1899 Maurice Ravel compongué la Pavana per a una infanta difunta, sense pensar en una filla en concret del rei d'Espanya o de Portugal, com suggereix el títol, i que el compositor justifica per la sonoritat dels seus mots, sense cap més altra elucubració ni enigma. Tanmateix la bellesa serena, íntima i volgudament lenta d'aquesta partitura evoca a la perfecció el clímax luctuós que embolcalla la partença d'algú, una sobrietat, una elegància i un lament amb regust d'antigor, com si el mateix temps s'aturés quan l'ànima es desprèn de la carcassa mortal.

Una peça que insinua -amb els seus sons- petits i llampegants flaixos de la vida que se'n va com en un sospir, que traspua intemporalitat sense referir-se a ningú en particular i, a la vegada, al·ludint a tothom en el moment inexorable del seu traspàs. Amb una durada de no més de set minuts invoca la brevetat del que no és per sempre i empra una orquestració minimalista d'instruments de corda, fusta i metall, entre els quals sobresurten dues trompes que bé poden encarnar el temperament dels éssers humans, i en el dia d'avui, el de la infanta Pilar, que s'ha adormit en la pau del Senyor.

Ella fou la primogènita dels comtes de Barcelona, Joan de Borbó i Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies, nascuda a Canes el 1936, que visqué a Roma, Lausana i Estoril, parlava perfectament anglès, francès, portuguès i italià, i era infermera de formació. La Llei Semisàlica de la dinastia espanyola la va apartar com a successora del seu pare, en favor del seu germà Joan Carles, i, a més, la Pragmàtica Sanció de Carles III, sobre els Matrimonis de les Reials Persones, la va fer renunciar als drets de successió pel casament morganàtic contret amb Luis Gómez-Acebo y Duque de Estrada, segon vescomte de la Torre, aristòcrata però no príncep de sang reial. Només els imposaren la prescripció de casar-se després de Joan Carles i quan ja tingués descendència. Així la infanta primogènita i hereva, de iure princesa d'Astúries sense arribar a regnar, passava de ser Família Reial a convertir-se en familiar del rei.

El casament de la infanta Pilar i Luis Gómez-Acebo fou absolutament per amor, tot i que Joan de Borbó i la reina Victòria Eugènia pensaven que era la candidata idònia per al rei Balduí dels belgues i, amb aquest propòsit, varen organitzar una cita, a la qual la infanta Pilar només anà amb una dama de companyia, Fabiola de Mora y Aragón; qui podia preveure que el sobirà belga es decantaria per Fabiola en comptes de Pilar?

Les esposalles se celebraren a Lisboa el 1967, al monestir dels Jerònims de Betlem, i el comte de Barcelona li va concedir el títol de duquessa de Badajoz, que ara revertirà novament a la Corona, en no poder ésser heretat per cap dels seus fills, ja que es tracta d'un títol de la Casa Reial, i, en conseqüència, personal, vitalici i intransmissible per a la infanta que, a la vegada i en qualitat de consort, era compartit pel seu marit.

La infanta Pilar, malgrat tots els condicionants de bressol i del temps que tingué i li tocà de viure, era una dona avançada a la seva època, amb un temperament franc, vital, una mica sorneguer i un gran sentit de l'humor; esportista fins a la moll de l'os, sobresortia en l'hípica, que la consagrà en una amazona extraordinària. Si el rei és sempre el cap de la Reial Família, la infanta Pilar n'era l'esperit, aglutinant-ho tot a redós seu, amb un tarannà, naturalitat i proximitat que recordaven molt la infanta Isabel, la Chata.

Era una dona apassionada de gran fortalesa, empatia i solidaritat, que la portaren a participar en el Rastrillo Nuevo Futuro, una ONG amb mig segle d'història. I només el 2016 es produí una certa controvèrsia amb el nom de Panamà, però que no aconseguí eclipsar ni l'altruisme ni la generositat que caracteritzaren el seu viure fins al darrer alè.

La infanta Pilar va morir el 8 de gener, a l'edat de 83 anys, i els seus cinc fills -Simoneta, Juan, Bruno, Beltrán i Fernando- seguiren al peu de la lletra les seves darreres voluntats. No volia exèquies públiques ni ser lluny de la seva llar per exhaurir els seus darrers instants de cos present amb els seus, i només una bandera sobre el taüt. Per tant, no s'instal·là la capella ardent a la catedral de l'Almudena, temple vinculat a la Corona des del regnat d'Alfons VI, el 1085, en què després de la conquesta de Toledo va fer la troballa de la imatge virginal; tampoc el fèretre fou vetllat a El Escorial, com en el darrer enterrament d'un infant d'Espanya, Carles de Borbó-Dues Sicílies, duc de Calàbria, el 2015. Ni la Guàrdia Reial li reté honors, ni s'interpretà la Marxa Reial, ni cap bateria d'artilleria disparà salves d'honor. Res de tot això, ni dol oficial, ni el seu cos entrarà mai a la cambra temporal, anomenada castissament i macabrament «El Pudridero», ni serà inhumada al Panteó d'Infants de la Cripta d'El Escorial.

Potser més endavant hi haurà el funeral d'Estat que li pertocava amb tota la pompa que no hi ha hagut en produir-se l'òbit. La infanta, lluny dels oripells i fastos de la Cort, continuarà el son etern, amb les seves cendres al costat de les despulles del seu marit Luis, al cementiri madrileny de San Isidro, un epíleg lacònic i auster, amb una gravetat raveliana dignes de la Pavana per a una infanta difunta.