Marcelino Solà té els anys que titulen aquesta peça. 109. Dissabte va treure el cap a les pàgines d'aquest diari. David Garcia el va entrevistar i del text traspua un home amb sentit de l'humor, murrieria i una claredat mental que molts perdem o perdrem molt abans. Les generacions que li venim al darrere (és el segon més vell de Catalunya i uns dels més grans d'Europa) potser assolirem la centena d'anys amb més freqüència, però és i serà un repte de salut i benestar col·lectiu. Els centenaris amb bona o mala salut de ferro són una raresa que genera l'atenció i l'admiració. Voldria fer una bona xerrada amb ell. Afirma que segueix la política i que els veu amb cara d'emprenyats. Bon resum. M'agradaria saber què pensa de l'agricultura i dels grans dubtes universals. Opina sense embuts de temes terrenals i explica anècdotes de la guerra civil, tal com feien els meus avis. La batalla de l'Ebre, de la cara de la mort apareguda quatre vegades durant els combats i de com intercanviava paper de fumar amb l'enemic. Amb el somriure de la innocència cal llegir les seves històries de menuts a principi del segle anterior, quan es pixava amb la seva germana als càntirs o calaven foc a les vetes de les sabates d'uns mossos (de masia) que treballaven a casa seva. Tot ell és una delícia d'home. Filtra el seu cos bevent aigua d'escorça d'alzina i es dona algun caprici: un bon plat de pernil i una cervesa. Sempre que estigui ben tallat, precisa. Amb poques paraules demostra que té clares les coses importants. Em confirma la teoria que les que de debò interessen són les quotidianes. La seva sentència «de vell enllà no passaràs» és una de les més genials que he escoltat parlant amb avis com ell asseguts en un pedrís d'una casa de pagès. Saben que són al final del final, se senten en temps de descompte i transmeten una pau que aclapara.
En pocs anys és possible que els que passin de cent com ell deixin (deixem?) de ser notícia. Els estudis més recents apunten que la persona que arribarà als cent vint fa anys que ha nascut. Per tant, l'envelliment extens i ampli generarà per força canvis estructurals en la societat. Alguns a França estan incendiant els carrers i fent vaga indefinida perquè Marcron vol passar l'edat de jubilació de 62 a 64 anys. Per aquí va pujant progressivament dels 65 fins als 67. Combinant aquests dos factors ens trobarem amb persones jubilades amb més de quaranta anys al davant. Les bombes demogràfiques que són Àfrica o Índia es contraposaran amb els països occidentals i sobretot amb indrets com Catalunya, en segona posició en expectativa de vida després del Japó. A partir d'aquest punt ens caldrà pensar com sostenim una piràmide poblacional invertida, amb més ancians que criatures, amb els primers demanant propostes de lleure (els saludables) i cures constants (els decrèpits) que algú haurà de pagar. Estem habituats a disposar de serveis de salut i d'atenció social públics als quals ens acollim quan ens tornem persones dependents. Vivim en un moment laboral en què massa persones cotitzen a partir de sous baixos i molts de forma discontínua. Mentrestant, alguns de la generació del «baby boom» anem arribant al moment de sortir del mercat laboral (volgudament o forçats) per passar a generoses prejubilacions (alguns) o pensions properes a l'import màxim. Sense catastrofismes: si els polítics irritats no se centren a variar les estructures que sustenten tot el sistema de pensions, els que arribin a l'edat del Marcelino passaran necessitats. Mentrestant ell anirà bevent el seu got diari d'aigua purificadora per anar arrencant fulls del calendari. Que en siguin uns quants més.
